EL CAS TAMARA COM EXEMPLE

El cas de Tamara Carrasco es l’exemple d’un sistema que no respecta els drets més elementals de la ciutadania i la desproporció d’un Estat dins la Unió Europea sense respectar els drets humans, tal com ha estat denunciat repetidament per diferents institucions europees.

El Jutjat Penal 25 de Barcelona finalment ha absolt del delicte de desordres públics l’activista Tamara Carrasco. Recordo que la Fiscalia demanava pena de set mesos de presó i inhabilitació de dret de sufragi. Ella va ser detinguda l’abril de 2018 i inicialment acusada de terrorisme i rebel·lió. El novembre d’aquell any la causa va passar a ser per desordres públics, però van mantenir el seu confinament al municipi que va durar fins el maig de 2019.

Aquest gran despropòsit va acabar amb el seu fill, Adri fugint per no ser detingut i actualment exiliat a Brussel·les. Tamara va passar de ser acusada de terrorisme amb lletres majúscules sense cap prova i amb confinament en el seu municipi per acabar amb desordre públics. De fet la policia va trobar un mapa a casa seva, un missatge de veu de watssap on explicava les directrius als CDR, que de fet era una explicació del que s’havia decidit en una reunió. Les mentides sobre la seva suposada violència han estat de traca amb una impunitat dels poders de l’Estat per voler assetjar una persona simplement per les seves idees sempre pacifiques i legitimes.

La causa contra els CDR s’ha demostrat una nova cortina de fum contra l’independentisme i ni tant sols van poder assegurar que l’audio fos la veu de la Tamara i com l’havien aconseguit. De fet tot ha quedat en la incitació d’un tall de carreteres ja que la resta d’accions de l’audio mai es van dur a terme.

Tot plegat digne de qualsevol dictadura podrida sudamericana com hem vist altes cops, però ara al Sud d’Europa i com a membre de la Unió per vergonya aliena d’aquesta teoricament espai de democràcia i drets. Uns drets que com hem vist quan es tracta dels catalans queden anorreats i esborrats sense que sembli interessi massa a ningú. Quants cops escoltem denúncies per Turquia o Països de l’Est per violació dels drets humans, i no escoltem el mateix per un Estat espanyol embogit i malalts amb moltes victimes com Tamara.