TAMBORS DE DESOBEDIÈNCIA

Així ha definit Carrizosa la recent remodelació del Govern. Cal dir que més enllà del seu xou constant i el seu odi a Catalunya i la seva gent, res més lluny de la realitat.

Aquesta remodelació no deixa de ser un joc polític en aquest cas de l’espai de Junts per Catalunya i la seva guerra amb el PDCat que ara porta a fer rodar l’únic cap com a conseller de la darrera formació i així avançar electoralment amb el nou projecte del President Puigdemont i tallar el cap al Conseller Buch que com diu be Mireia Boya i fins hi tot ell mateix, hauria de portar un any acomiadat per la seva gestió amb els Mossos i no ara. Aquesta es la desobediència de fireta que aquest Govern mai ha fet i que nomes resideix a l’imaginari de Carrizosa.

La pedra a la sabata

per Mireia Boya Busquet

Fa molt de temps que Miquel Buch hauria d’haver estat cessat pel President Torra, però no per una qüestió partidista després de la remodelació de l’espai polític postconvergent, sinó per les polítiques repressives contra la dissidència política i l’independentisme que ha dut a terme des de la Conselleria d’Interior. Malauradament, es continua pensant més en termes electorals, per reforçar un espai polític nounat i començar la precampanya a les portes de la probable inhabilitació del President Torra i la convocatòria d’eleccions autonòmiques, que en termes de país, amb una crisis econòmica i social postpandèmica que amenaça greument la vida digna de les classes treballadores. No ens mereixem que això sigui així.

Miquel Buch s’emporta tristos rècords repressius, en nombre de ferits a les mobilitzacions, detinguts i empresonats a les protestes i acceptant el desplegament dels antiavalots dels cossos i forces de seguretat de l’Estat, així com els abusos per motius ideològics que aquests han perpetrat. Amb Buch a Interior és quan s’han donat els episodis de major violència policial en contra de manifestants al nostre país. Tot i això, a l’auditoria interna més gran de la història de la policia catalana, no es donava cap explicació ni disculpa cap als agredits a les protestes per la sentència als líders independentistes, ni es concretava cap sanció a BRIMO i ARRO pels abusos comesos. Paper mullat. Figurants de cara a la galeria.

Ell, sempre defensant corporativament una policia autonòmica al servei dels interessos de l’Estat, enlloc de solidaritzar-se amb els manifestants i reconèixer que qui controla els antiavalots dels Mossos i és responsable de la repressió viscuda no governa a Catalunya sinó a Madrid, i que la Generalitat no pot fer-hi res. Ell, símbol de la major contradicció d’aquest Govern, prova de la manca d’estratègia conjunta, amb paraules que demanen apretar i fets que es personen com acusació particular quan la gent es mobilitza i els antiavalots carreguen. Ell, el Mr. Hyde que ha contribuït a esquerdar la confiança de la gent en els polítics actuals.

El procés d’alliberament social i nacional del nostre país necessita urgentment un gir radical en la política dels cossos de seguretat, per a que aquests, per fi i per sempre, estiguin al servei de les persones i dels seus drets socials, civils i polítics. Per a que les demandes populars de llibertat i justícia no es vegin mai més truncades a cops de porra i amb carrusels. Per a desterrar in eternum l’única violència que hem vist i patit aquests darrers anys, la dels antiavalots. Som un poble desobedient i no violent que necessita una policia al seu servei que ho entengui i ho respecti.

El President Torra l’hauria d’haver destituït, per coherència amb la defensa dels drets i llibertats que abandera en els seus discursos, mínim, fa un any, després dels fets d’Urquinaona. Cal alegrar-se pel canvi, evidentment, lamentant però el tuf a partidisme i precampanya. Canvi de cares al servei dels partits. Batalletes de curta volada i lluites per l’hegemonia en un Govern que poc governa, amb un President que poc presideix, en un país que necessita eleccions urgentment per donar resposta a les necessitats i reivindicacions de la gent. El perill de fer veure que tot canvia per a que tot quedi igual ens sobrevola i amenaça com un bumerang. En aquest context i amb aquesta manera de fer i entendre el servei als ciutadans, difícil es fa no demanar preventivament la dimissió del nou Conseller.

Bromes a banda, la Conselleria d’Interior continuarà sent la pedra a la sabata del procés d’independència, fins que algú s’atreveixi a fer canvis radicals en la manera d’entendre la seguretat en aquest país, fent-la compatible, sense violència, amb el dret a protesta i les reivindicacions socials i nacionals dels ciutadans.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*