ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA NOSTRA

Crec que abans d’uns dies de descans, deixar el text que ha escrit en Josep Lluís Carod Rovira, amb el seu mestratge habitual es un bon resum del que malauradament vivim aquests dies a Catalunya. El desenfoc d’alguns actors polítics i socials amb l’afer monàrquic espanyol, deixant en segon pla el que es el nostre únic objectiu: La República Catalana.

Per això cal activar la societat civil i pressionar al màxim la nostra classe política per abandonar las seva mirada cap a Madrid amb esperit col·laboracionista i fixar-la en la nostra societat, cosa que dit sigui de pas no hauria d’haver abandonat mai.

Equivocar-se de República

Josep-Lluís Carod-Rovira

“El Rei és el Cap de l’Estat, símbol de la seva unitat i permanència”, sentencia l’article 56.1. de la constitució espanyola de 1978, aprovada tres anys després de la mort del dictador. Per al règim nascut amb la legalitat d’aquell any, la corona és la pedra de toc a l’entorn de la qual s’ha bastit l’edifici de l’Estat. No pas un edifici reflex de la pluralitat nacional, cultural i lingüística existent en el seu interior, sinó un Estat al·lèrgic a la diversitat de qualsevol tipus i hostil a les diferències. Aquest Estat té en la monarquia l’expressió simbòlica d’un poder que beneficia la jerarquia política, administrativa, judicial, militar, policial, religiosa, empresarial i mediàtica, amb Madrid com a centre referencial, amb els delegats corresponents a les diferents sucursals territorials, sempre subalternes.

És comprensible, doncs, que si la monarquia fa aquesta funció central, bàsica, insubstituïble, qualsevol crisi d’aquesta afecta, directament, “la unitat i permanència” de l’Estat, com la fugida d’ara. En aquesta situació, tots els poders de l’Estat, les elits extractives i privilegiades amb seu a Madrid, s’han conjurat a defensar la continuïtat de la monarquia en la persona del rei actual, com a millor manera de fer front a un possible trencament de la integritat territorial i per tal d’assegurar la continuïtat de l’Estat espanyol tal com l’hem conegut fins ara. Llevat dels partits de la perifèria plurinacional, la resta de formacions polítiques han sortit en defensa de la monarquia al·legant que no es tractava de qüestionar una institució, sinó una persona, com si la persona no tingués res a veure amb la institució que ha representat durant 39 anys.

En aquest sentit, el paper tristíssim de Podem i els comuns, agafats amb el pas canviat i sense capacitat de resposta, ni voluntat real de qüestionar un poder del qual frueixen com a ministres, clama al cel. En condicions normals, una força que es volia diferent, regeneradora de la política, vitalitzadora de la democràcia i contrària a la casta que ha tingut sempre la paella pel mànec, ja hauria sortit del govern.

La barra dels que s’entesten a fer-nos creure que són republicans amb una mà, mentre amb l’altra sostenen la corona és tan colossal com la d’aquells que, durant quatre dècades, asseguraven que no eren monàrquics sinó “juancarlistes”, expressió de la covardia interessada d’un empresariat que va contribuir als tripijocs corruptes del monarca, dels polítics i partits que van protegir-lo com ho fan encara avui, d’una premsa que va riure-li sempre les gràcies, encobrint-lo, en comptes de denunciar-ne les irregularitats i abusos, d’una judicatura que tocava el flabiol, d’un exèrcit que tenia com a cap suprem el personatge en qüestió i de la munió de cortesans que, allà i aquí, no perdien oportunitat d’expressar el seu vassallatge més vil, i que continuen expressant-lo encara ara.

La tocata i fuga d’aquest fenòmeno tan sols ha pogut dur-se a terme amb la participació i la complicitat del govern i de tot l’aparell de l’Estat, a càrrec dels pressupostos públics. Perquè, amb escorta policial, bé en deu conèixer els moviments el ministre de l’Interior. I com que no es desplaça amb Ryanair, ni amb Easyjet, ni amb Vueling, ni aprofita ofertes estiuenques de viatge a bon preu, la titular de Defensa també ha d’estar al cas de l’ús que es fa dels avions de l’exèrcit de l’aire. Mentrestant, els jutges no jutgen, els fiscals no fiscalitzen, els mitjans d’informació no informen i els juancarlistes callen. Però, alhora que els nostres presos polítics són a la presó, per tal que no fugin, el “fenòmeno” de l’estat mexicà de Campeche ja ha tocat el dos, en un viatge organitzat per l’Estat. Busca’l, doncs, que diu la frase feta… I Valtònyc continua a l’exili per haver dit, amb rima i música, allò que el monarca va realitzar amb fets.

La descripció d’aquest panorama, que tan negativament afecta la imatge internacional d’Espanya, la quarta economia de la Unió Europea, inclou també l’aparició d’un ingenu i taumatúrgic republicanisme espanyol. Si l’estat espanyol ha de ser una República, o ha de continuar com a Monarquia, és quelcom que ja decidiran a Espanya. Però, així com els independentistes irlandesos no tenien com a objectiu l’assoliment d’una República Britànica, sinó la independència de l’illa en forma de República d’Irlanda, per als independentistes catalans no hi pot haver altra República que la nostra: la República Catalana. Sorprenen, doncs, alguns missatges plens de bones intencions amb la bandera espanyola republicana, com si aquesta fos, precisament, la nostra causa, que no ho és.

D’Espanya n’hem conegut República i Monarquia, governs de dretes, de centre (?), d’esquerres i el més progressista de la història, i ja sabem com ens ha anat sempre. No tindria cap sentit que ara canalitzéssim les nostres millors energies per fer caure la monarquia espanyola i apuntalar una República tan espanyola com la forma d’estat anterior, en comptes d’aprofitar els molts punts febles que té ara l’Estat a benefici dels nostres interessos. “La dificultat d’Anglaterra és l’oportunitat d’Irlanda”, deien els patriotes irlandesos. Ara tenim l’oportunitat d’enviar al món el missatge que el poble català no vol formar part d’un estat corrupte fins al moll de l’os, amb unes estructures dirigents absolutament podrides i a les quals no volem salvar, ni emblanquinar. El desgast internacional d’Espanya, en un moment de crisi tan profunda com l’actual, hauria de ser aprofitat, amb intel·ligència, mirada llarga i un punt de mala llet, a favor de l’única República que de debò ens importa: la nostra.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.