SENSE RUMB

La repressió ho tapa tot com diu Marta Roqueta, i crec que fins que no ens deslliguem d’aquest llast no podrem avançar cap a la República i seguirem immersos en l’autonomisme de sempre vernissat per xerrameca independentista sense rumb.

De fet hem passat de ser un moviment propositiu, a favor de i no en contra de ningú, a un moviment que no es capaç ni d’articular una resposta institucional a la sentència dels nostres presos polítics i que com també veiem a la proposta de Diada que ens plantegen un reforçament de en contra de.

Recuperar la democràcia

Marta Roqueta

El procés independentista català ha passat de ser una resposta genuïnament catalana a l’onada autoritària que sacseja Occident a esdevenir la seva translació a Catalunya.

Cap dels polítics que ens governen sembla que passarà comptes per la gestió negligent del coronavirus per la simple raó que l’alternativa lliuraria el Parlament i la Generalitat a les forces espanyolistes (Comuns, PSC, PP, Ciutadans i, segurament, Vox). La repressió espanyola ha permès silenciar les veus crítiques amb els líders independentistes, sota el pretext que no es pot retreure res a qui està engarjolat o té moltes possibilitats de no tornar a trepitjar mai més Catalunya. Com bé ha assenyalat aquesta setmana Bernat Dedéu, el nostre país viu sotmès a la dictadura de les bones persones, on la feina de qualsevol individu, sigui polític, activista, intel·lectual o periodista (Mònica Terribas o Manuel Cuyàs en són exemples recents), no serà mai avaluada si es considera que és bona gent.

La dictadura de les bones persones no és només una manera de fer, sinó també una ideologia que impedeix avançar l’independentisme en el seu conjunt. Tal com conclou Joan Burdeus, el que uneix personalitats tan diverses com Andreu Mas-Colell, Jordi Cuixart o el mateix Oriol Junqueras és la idea que la independència arribarà “com un premi moral que ens concediran els altres agents geopolítics amb un poder real que no tenim nosaltres”. El plantejament redueix la causa de la independència a una virtut que ni tan sols serà jutjada per la ciutadania mateixa, sinó per forces externes. Aquesta moralitat resta a l’independentisme el pragmatisme necessari per afrontar, no dic ja amb unes mínimes condicions per a la victòria sinó amb unes mínimes condicions per lliurar-la, una lluita per a l’emancipació nacional.

La dictadura de les bones persones implica que allà on es necessitaria democràcia interna i retiment de comptes i canvis de lideratge, és a dir, en el si de l’independentisme i a les institucions catalanes que controla, governa l’opacitat i el nepotisme; mentre que allà on cal desplegar una estratègia basada en els fets consumats, l’escenari internacional i les institucions espanyoles, regna una perfecció moral que ja voldrien querubins, serafins, arcàngels i tota la resta de la cort celestial.

La repressió espanyola ha permès silenciar les veus crítiques amb els líders independentistes, sota el pretext que no es pot retreure res a qui està engarjolat o té moltes possibilitats de no tornar a trepitjar mai més Catalunya

L’independentisme ha d’aplicar en el si del seu moviment la democràcia que tant exigeix a l’estat espanyol. Jordi Cuixart i Jordi Sànchez no són a la presó perquè Espanya no pot gestionar tanta dignitat, perquè volien fer un referèndum o perquè van pujar damunt d’un cotxe; fa anys que estan engarjolats perquè la ciutadania, encapçalada pels seus líders, no va evitar que les forces d’ocupació els segrestessin. Els presos polítics i exiliats són a la presó i a l’exili no perquè Espanya ha perdut (i no pot mirar als digníssims ulls de cap polític català), sinó perquè van renunciar a defensar el territori i a desplegar les lleis avalades pel Parlament. Si les formacions independentistes al Parlament català consideren que el 155 fou un cop d’estat encobert, han de reconèixer que tant elles com la Generalitat han col·laborat amb qui ha propiciat el cop d’estat: han acatat, sense cap mena de resistència, totes les decisions preses pels tribunals i el govern espanyol.

Arribar a la paradoxal conclusió que la repressió espanyola ha servit perquè l’independentisme, inclosos els líders que més l’han patida, es perpetuï en el poder sense que els seus electors puguin criticar-ne les accions, no ens aboca al fatalisme i a la destrossa del moviment, sinó a la possibilitat de la seva regeneració, tant estratègica com a nivell de lideratges. Als partits i a la societat civil hi ha persones disposades a trencar amb el conservadorisme que s’ha imposat dins l’independentisme. L’entramat d’entitats i associacions que organitza el moviment a nivell ciutadà, i que vertebra el territori, segueix dempeus. Cal escatir com s’articula el moviment a nivell institucional i de democràcia representativa, quin paper s’atorga a la seguretat i la defensa del territori, i quina és l’estratègia revolucionària (és a dir, que desafiï l’imperialisme espanyolista a nivell cultural i polític) que s’ha de seguir d’ara endavant.

Per entendre què és defensar la sobirania d’un territori i els costos que implica, recomano Occupied, una sèrie noruega que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals va badar en no emetre a partir de l’octubre del 2017. La sèrie narra una hipotètica invasió no militar de Rússia a Noruega, amb el vistiplau d’aquella Europa que no ho permetrà, en un present alternatiu al nostre. Malgrat que es va començar a emetre el 2015, els capítols actuen com a premonició del procés, car molts dels fets que expliquen han ocorregut a Catalunya en els darrers tres anys.

La sèrie és un exemple de la tasca de culturització que la ciutadania ha de fer si vol participar en un moviment d’emancipació nacional. Que la majoria de llibres sobre independentisme català tan sols serveixin per fer bullir l’olla que alimenta la maquinària processista, en lloc de per reflexionar sobre la constitució d’un estat republicà, implica que hem d’aguditzar l’enginy per trobar formes de descolonitzar la ment i preparar-nos per als sacrificis que implica enfrontar-se a un estat com Espanya, que no deixa de ser un estat democràtic. També trobar espais de confort per carregar energies. Nedar contra corrent cansa, i més si el flux dels esdeveniments es manté inalterable. L’entramat autonomista que reviu sota l’hegemonia de l’independentisme conservador té la mà trencada en fer que els detractors abandonin per esgotament. I és potser aquest esgotament el que ha obligat a molts a repensar tàctiques i, fins i tot, a tocar el dos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*