INDIGNACIÓ NORMALITZADA

La situació que viu Catalunya des de fa més de 2 anys quan vam votar el nostre futur en una jornada que sempre recordarem s’ha tornat en una indignació rere l’altre, un avançament del que ara anomenen la nova normalitat.

Efectivament, quan la indignació es una constant, perd la seva essència i es transforma en habitual. Podríem parlar del molt que ens indigna tot el que ha decidit l’Estat amb tots els seus botxins, començant per les seves forces policials, seguint pels seus aparells judicials i acabant pels seus partits polítics sense excepcions amb un denominador comú, acabar amb aquesta revolta pacífica i democràtica catalana per la via imperativa. De fet però, el que més m’ha indignat es precisament la nostra part, i concretament els nostres representants i partits, aquell que van desobeir les lleis aprovades al Parlament per la desconnexió i posteriorment van renúnciar a defensar el resultat del referèndum, uns fugint ben lluny del llast espanyol i uns altres entregant part de les seves vides entre reixes sense haver culminat precisament allò del que se’ls acusava, ironies del destí.

Van deixar que el cop d’Estat espanyol fes i desfes fins el dia d’avui amb una forma o un altra i ara hem de suportar com a Madrid segueix la submissió sense sentit, més enllà de del sentit del propi partit, de fet per simple dignitat i no entraré a discutir allò de que hi han de ser ja que encara som a Espanya, de fet amb aquesta manera de pensar i de fer i serem pels segles dels segles. S’ha pactat en aquest cas per part dels Repúblicans, partit que entenc tenia com objectiu la independència de Catalunya i que ara ja simplement es conforma amb les engrunes de poder autonomista que la seva deriva els porta.

Aquesta nova abstenció pactada amb el PSOE, ja es una vergonya en si mateixa, però escoltar les seves excuses en forma de beneficis socials per Catalunya, retorn de competències i la famosa Taula de diàleg, sense deixar-nos el que “l’alternativa es l’ultradreta”, ja son per tancar la porta i no sortir de casa.

No son veritat, i saben perfectament que com a la investidura son a canvi de res, més enllà de la seva lluita pel poder dins el sistema i per cert d’esquena a tota aquella gent que va confiar amb ells mobilitzada els últims anys. Un insult a la memòria i una victòria regalada a un Estat sense baixar de l’autocar.

Una indignació normalitzada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*