GOVERN SENSE GOVERNAR
Avui en aquest dia especial de Sant Jordi confinats, també es un bon dia per la reflexió i deixar aquella cantarella del Govern català que “Tot es culpa d’Espanya”. Com diu l’Àstrid cal governar i no nomes fer-ho veure, alhora que assumir les errades pròpies i deixar de fer el ridícul davant les peticions que ara escoltem sobre la Taula de diàleg.
La societat catalana no es mereix això, hauria d’exigir com a mínim un Govern que governi i no prengui el pel al poble que representa.
No és tot culpa d’Espanya
Àstrid Bierge
L’estat espanyol és carca i incompetent. Aquests dies, més que mai, Espanya sembla una pel·lícula de Berlanga. Ara bé, és trist veure com els actuals dirigents catalans utilitzen la queixa contra Espanya com a taula de salvació per espolsar-se totes les responsabilitats i, per tant, per renunciar a fer política.
L’abandonament de les residències, on els avis han mort com mosques, no ha estat culpa d’Espanya. Que Alba Vergés, en nom del Govern, digués que no érem un país de risc, no és culpa d’Espanya. Ni que saludés la seva família en una roda de premsa, com si estigués en un concurs de Telecinco. Qui va triar algú com Alba Vergés, amb limitacions més que evidents, per ser consellera? Consellera de Salut! Espanya? No. Que el sistema informàtic de les farmàcies s’hagi col·lapsat i que hi regalin una mascareta d’un sol ús i de pèssima qualitat, és culpa del Govern català, que sempre està més preocupat de fer veure que fa coses que de fer-les.
Que Esquerra i Convergència pactin aquí i allà amb els del 155, no és culpa d’Espanya. Que estiguin oberts a fer taules de negociació amb aquells que només ens volen mal, no és culpa d’Espanya. Que la CUP investís el president que l’Estat ens va donar permís per tenir, no és culpa d’Espanya. Que el nostre partit suposadament revolucionari hagi decidit entrar en mode low-profile per no molestar l’establishment català, és culpa seva i de ningú més.
L’autonomisme ha empetitit tant la mentalitat de l’actual classe política catalana que aquests dirigents no només no tenen voluntat de poder sinó que ni tan sols tenen voluntat de fer política. Només saben queixar-se i fer politiqueig, és a dir política partitocràtica, política de consum intern, una política que només té la minúscula ambició de configurar llistes i de repartir càrrecs.