EL BORBÓ DEL “A POR ELLOS”

Com diu en Jordi Barbeta, aquest personatge que va dimitir de les seves funcions el dia 3 d’octubre del 2017 posant-se al costat d’una part en el conflicte democràtic català i repudiant els que legitimament i amb la força del vot volien fer escoltar les seves demandes, no te absolutament cap autoritat per demanar res, i molt menys amb l’escàndol dels diners a Suïssa i la falsa renúncia a una herència que encara no es pot produïr.

Una institució hereva del franquisme i que ara es mostra tant corrupte i nociva per un poble com es.

Quina autoritat moral té el rei Felip?

Jordi Barbeta

Felip VI ha demanat “responsabilitat i sentit del deure” davant la crisi del coronavirus per concloure que “España no se rinde”, que és una frase copiada del general Moscardó quan, assetjat a Toledo per les tropes del legítim govern republicà, va proclamar: “El Alcázar no se rinde”. Fa la impressió que ell també se sent amenaçat i no només pel coronavirus. Amb raó.

El més important d’un cap d’Estat i sobretot d’un rei, perquè no depèn del vot popular, és la seva autoritat moral. És el que s’entén per auctoritas, que només tenen aquelles persones que per la seva trajectòria exemplar són reconegudes i pel mateix motiu les seves opinions legitimades. Quina autoritat moral té Felip VI per demanar “responsabilitat i sentit del deure”, després de tot el que ha transcendit aquesta setmana? Quina autoritat moral pot tenir algú quan no hi ha manera d’aclarir si, com acusa Corinna Larsen, per salvar el lloc de treball del monarca i la posició de la seva família, funcionaris de l’Estat han esmerçat diner públic i utilitzat mètodes mafiosos per interceptat la informació que compromet la Corona?

No sabem el grau d’estimació popular que té ara Felip VI, però la cassolada d’ahir a la nit suposa tot un desafiament a que s’atreveixi a comprovar-ho… com va fer el seu besavi, Alfons XIII

Felip VI va començar el seu regnat com un intent desesperat de salvar la monarquia a qualsevol preu i, malgrat disposar d’una cort política, financera i mediàtica que li dona suport incondicional, la seva trajectòria ha anat de mal en pitjor. Ja va haver de ser coronat pràcticament de forma clandestina, sense convidats internacionals mitjançant un procediment ple d’irregularitats. Va utilitzar el procés sobiranista i va liderar l’“a por ellos” institucional per redimir els escàndols de corrupció de la seva família. La tesi era i és que la monarquia, encara que sigui corrupta, encarna el bé superior que no és l’honestedat, ni tan sols l’estat de dret, sinó la unitat d’Espanya. És un argument històricament fals, atès que han estat els monàrquics i els militars els que sistemàticament han impedit per la força de les armes l’estabilitat de les repúbliques espanyoles, que sempre van ser intents de construir un espai de llibertat i fraternitat de ciutadans i pobles.

Fa un any que Felip VI va rebre una carta dels advocats de Corinna Larsen on se l’informava que figurava com a beneficiari dels negocis opacs i fiscalment fraudulents de son pare. La reacció del monarca va ser, segons ha comunicat amb un any de retard la mateixa Casa Reial, renunciar a una herència que no existeix i retirar-li l’assignació al rei emèrit, que, mentre no es digui el contrari, continuarà tenint residència a la Zarzuela, com el seu fill, i despatx també al Palacio Real.

D’altra banda, s’ha confirmat que el monarca va informar de la situació al govern de Pedro Sánchez. El president ha dit aquesta setmana que tot li ha semblat molt bé i molt correcte, però si ara la fiscalia veu motius d’intervenir, vol dir que tant Felip VI com les autoritats a les quals es va dirigir quan va rebre la carta dels advocats de Larsen van encobrir els presumptes delictes del rei emèrit que ara diuen que s’investigaran a Espanya, després de transcendir que també seran investigats a Suïssa i al Regne Unit.

Ara, Felip VI ha aprofitat la major tragèdia que viu el país per amagar l’escàndol més greu que pot afectar un cap d’Estat, la qual cosa dona la mesura del grau de decadència al qual ha arribat la monarquia espanyola.

La crisi del coronavirus no té precedents i res no tornarà a ser igual. El cataclisme econòmic que ens ve a sobre comportarà convulsions socials arreu i especialment a Espanya quan tanquin empreses en cadena i la taxa d’atur torni a desbocar-se. Fa l’efecte que Felip VI se n’adona i per això en el seu discurs ha deixat anar: “Tornarem a la normalitat. Sens dubte. I ho farem més d’hora que tard: si no abaixem la guàrdia, si tots unim les nostres forces i col·laborem des de les nostres respectives responsabilitats”. El seu besavi, Alfons XIII, va abdicar perquè, tal com va escriure: “No tinc l’amor del meu poble”. Tanmateix, va tenir el coratge d’admetre la superioritat de la voluntat democràticament expressada pels ciutadans: “Espero conèixer l’autèntica expressió de la consciència col·lectiva. Mentre parla la nació suspenc deliberadament l’exercici del Poder Reial reconeixent-la com a única senyora dels seus destins”. No sabem el grau d’estimació que té ara Felip VI, però la cassolada d’ahir a la nit suposa tot un desafiament a que s’atreveixi a comprovar-ho.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*