LA SORTIDA

Es evident que el resultat de les properes eleccions al Parlament seran importants, i segur que simbòlicament es preferible superar la barrera del 50% del vot independentista. Es desitjable, però de cap manera crec que sigui definitiu.

Veurem com el relat canvia llavors, i les exigències seran unes altres per part de l’status quo espanyol i català, passant de puntetes per aquesta dada que fins ara era un argument contrari de pes per l’objectiu independentista. No en tinc cap dubte que això serà així, i aquells que creguin que això es una mena de poció màgica de l’Asterix quedaran decebuts, ja que el relat malauradament ens el marquen i no en tenim els guionistes principals o més influents.

Veig molt més important com evoluciona aquest moviment d’Independentistes d’Esquerra propers al lideratge del President Puigdemont per poder ser la força de la llavor d’una unitat amb un objectiu molt concret i de vocació hegemònica per damunt d’ideologies i lluites fratricides entre partits per les engrunes autonòmiques com fins ara.

No se si pot reeixir, però segur que val la pena intentar-ho. Es molt clar que la societat mobilitzada en solitari no se’n sortirà si la part de dalt de la baula no va perfectament alineada i decidida a fer efectiu cada moviment. Segurament si ens quedem nomes amb un ordenament del que alguns anomenen la part convergent no serà suficient. De fet crec que els dos blocs principals han de posar-se al servei d’aquesta nova plataforma i amb un lideratge que crec més enllà dels hooligans no te discussió en la figura del President Puigdemont.

Ell segueix sent el president legitim, i el que ha mantingut encesa la flama amb encerts i errades del fet català des de la seva llibertat a l’exili, un gran encert i les seves victòries judicials que Espanya no ha pogut aturar fins ara. La seva presència com Eurodiputat conjuntament amb Comin i Ponsatí es un mirall inimaginable fa uns mesos i que evidentment aquells que legítimament es van entregar a un Estat amb set de venjança no poden oferir mai des dels barrots de la cel·la.

Un moviment que com deia avui en Vicent Partal hauria de pretendre ser SNP Escocès, la clau de volta política per fer avançar aquest país fora de les cotilles miserables dels partits i les seves diferencies irreconciliables. Junts pel Sí en va ser la llum, i la força dels seus independents amb la combinació dels partits ens va deixar un aprenentatge que ara hauria de ser aprofitat amb l’experiència ja acumulada.

Aprenem de les lliçons, i la sortida pot ser possible.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*