PAUSA TENSA

Després de la nova jornada vergonyosa al nostre Parlament, ahir vam tornar a veure part del Govern Puigdemont, ara a la presó en la Comissió del 155. La sensació es que el nivel dels actuals presos polítics i els liders actuals es sideral i amb això si que l’Estat sabia perfectament que es feia.

Per altra banda, apart de les emocions, veiem com l’acarnissament en forma de Tribunal de Comptes al Govern Puigdemont per 4,1 milions, en Torrent investigat pel TC per haver permés un debat sobre el dret d’autodeterminació i dues coses que donen fe de l’engany socialista, ahir simplement no hi eren, ja que ells son clars culpables del 155 i un cop més el circ de Ciutadans i la seva nul•la humanitat i respecte.

Adjunto les reflexions de Bernat Dédeu, sempre punyent, però crec analitzant les frases que ahir vam escoltar i que ens porten un cop més a un carreró sense sortida.

Junqueras, vocació d’eternitat
Bernat Dedéu

Així com el processisme ha tingut sempre una gràcia inqüestionable per denominar les seves escasses fites polítiques amb expressions de traca (jornada històrica, jugada mestra, embat a l’estat), caldria complementar aquest riquíssim diccionari de neologismes amb l’objectiu de descriure situacions nefastes com ara la de dilluns passat. Dies en què, com es va poder veure al Parlament, els herois del sobiranisme no només incompleixen sistemàticament les seves promeses (admireu, per exemple, en Roger Torrent, aquell polític que abans de l’1-O exigia a dubtosos i tebis “que s’apartin” per deixar pas a l’avanç imparable de la via unilateral, però que aquesta setmana acatava els bidells de la seva guingueta a la Ciutadella per no tenir ni l’esma de defensar l’acta de diputat de la màxima instància del país) i també per aquelles tardes en què la política autonòmica recupera l’esperit xaró i patètic de la lluita ancestral entre CiU, ERC i ara la CUP.

Caldria, en definitiva, donar nom al revers de la victòria permanent i les crispetes del simpàtic Boye, i canviar les jornades històriques per la dels sepelis de proporcions histèriques. Car només la histèria (i la seva conseqüent manifestació en fenòmens físics com ara la irritabilitat i els espasmes corporals) podria explicar el fet que ―fins dilluns passat, insisteixo― la majoria dels meus conciutadans de tribu no s’adonessin que el Parlament de Catalunya no té cap mena de sobirania. Perquè si la cambra catalana no va tenir prou poder per fer complir les lleis aprovades el 6 i el 7 de setembre, ni la posterior pseudodeclaració d’independència, ni la subsegüent investidura de Carles Puigdemont (passat per la traductora; si durant anys han estat els mateixos diputats i diputades, que dirien els cursis, qui han regalat la sobirania de la cambra als espanyols), doncs ja em diran si ara és l’hora de canviar el curs de la història per una simple acta presidencial!

A manca d’aprovació de lleis o de fer alguna cosa semblant a la política, el nostre benigne Parlament només ha acabat servint per fer-hi performances o, si fem ús de l’idiolecte del jutge Marchena, per tal de conspirar-hi ensoñaciones. Així va fer-se ahir mateix en aquest invent curiosíssim anomenat “Comissió del 155”, una reunió dels diputats amb els presos que només tenia l’objectiu d’oblidar la jornada d’histèria del dia anterior per retornar a l’únic que de debò ens uneix: patir i creure’ns els bons de la pel•lícula. Així desfilaren tots per la cambra, aclamats per la seva parròquia, i així també declararen els polítics-màrtirs sense que els passés pel cap demanar perdó als seus electors per haver-los mentit ad nauseam (“I una puta merda!”, ja ho sabeu, és l’única resposta que tenen quan hom els ho insinua). I per què collons ho haurien de fer, confessava Junqueras, si la gent encara els vota?

De fet, va ser l’antic vicepresident qui millor va resumir el caràcter quasi angèlic amb què els presos dissimulen la putrefacta situació de la política catalana proferint la frase: “Els que van dir que ens havien escapçat (en referència a l’administració Rajoy) ja no hi són, i jo sí”. Aquesta és, en efecte, la prova del cotó del procés. Mentre els presidents, ministres, secretaris, directors generals, bidells i mainaderes espanyols passen per l’administració peninsular i cauen en la paperera de la història, el processisme roman intacte, enquistat, sense fissures, amb idèntics protagonistes. Cal reconèixer-ho a Junqueras. El processisme mai ens portarà a la independència, però la seva vocació d’eternitat és a prova de bales.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*