LES CONTRADICCIONS

Veiem en el judici al Major Trapero com la seva argumentació apart de desmentir les falsedats habituals es basa en un sentit escrupolós de les ordres judicials que pensaba cumplir fins al final, titllant de barbaritat algunes fases del procés independentista.

Si això es cert, evidentment es legítim, dona idea de la poca preparació del nostre Govern per no controlar en un moment tant crucial ni les forces policials, esperant que tot passes per art de màgia o un cop de sort i alhora dona idea del agraïment etern per la gestió dels atemptats de Barcelona i el dispositiu de l’1 d’octubre al Major, però finalment no per no posar-se en un moment com aquest al costat del poble i les seves institucions.

Entenc un professional com Trapero, però ara com diu en Bernat Dedéu comprova com aquella legalitat que ell volia defensar fins al final li paga els seus serveis, segurament alguna reflexió li ha de produïr tant d’odi i venjança sense límits.

Trap(hero) Bernat Dedéu

Que la població s’oblidi de les pròpies opinions i faci veure com si mai no les hagués proferides és un dels trets essencials d’una societat estulta i amnèsica com ara la catalana, avui fatalment regida per la propaganda política i la xerrameca emocional més espantoses. El cas de Josep Lluís Trapero exemplifica aquest fenomen psíquic a la perfecció. D’ençà de la seva primera declaració al Tribunal Suprem en el judici dels presos-màrtirs (quan l’antic major dels Mossos ja havia revelat que tenia un pla secret per detenir Puigdemont i els seus consellers en cas que una ordre judicial així ho exigís), el policia més famós del planeta ha desaparegut de l’Olimp de les deïtats independentistes i el seu nom ha deixat d’ésser invocat fins i tot pels seus companys de paella i Let it be.

Entenc que al major (i a la seva excel•lent advocada) ja els vagi bé no aparèixer als monòlegs de la Rahola i que fugin de qualsevol identificació amb l’independentisme, vistes les condemnes per sedició dels seus antics caps polítics. Però ningú no pot negar el caràcter d’heroi que Trapero va tenir per una gran part de l’independentisme cívic i de partit, i no només per l’extraordinària resposta d’estat que la policia catalana tingué als atemptats de Barcelona, sinó sobretot per ser l’inspirador de l’actitud no agressiva del cos envers els votants de l’1-O. Tant és així que l’oligarquia indepe va aprofitar el gest no intervencionista dels Mossos el dia del fake referèndum per propagar la brama que, donat el cas d’una declaració unilateral efectiva, Trapero i la policia no s’atrevirien a tustar la penya.

Tot això, com és comprensible, no és responsabilitat única de l’antic major, sinó d’una classe política que, caracteritzada per una falta proverbial de sinceritat i un excés de falòrnies, ja li anava bé que la parròquia veiés els Mossos i Trapero com a còmplices útils a l’hora d’okupar el Parlament. Però també és cert que l’antic major va preferir que la gent l’aplaudís als restaurants que no pas fer unes declaracions públiques afirmant que la independència unilateral li semblava una barbaritat i que ell estaria sempre al costat de la bòfia espanyola. Com la majoria de processistes des del pèrfid Artur Mas, Trapero va creure que podria ser un heroi a Catalunya i complir la legalitat autonòmica espanyola al mateix temps. Però, com ja hem vist a bastament, si alguna posa dels nervis a l’enemic és la tebior.

De fet, a cada vegada que el major repeteix que la intenció del cos que comandava no fou la de fer mal a la gent i que estampar-se contra la població (com va fer la policia enemiga) hauria estat temerari de cara a la seguretat pública, a la jutgessa que té al davant se li ericen els pèls del pubis d’autèntic plaer repressor. No hi ha res que els molesti més, insisteixo, que un català que rep garrotades i encara vol fer-se el racional i el bonhomiós. Ho tenen a la sang; els exaspera. Tant de bo m’erri, però diria que Trapero tornarà ben aviat a l’Olimp independentista del qual s’havia retirat per pròpia voluntat. Ell, pobre policia, que sempre va obeir els espanyols. Doncs així t’ho paguen, Josep Lluís. Així van les coses, ja ho veieu, quan les independències es fan a mitges en el riquíssim univers de la simbologia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*