UN BARÇA SENSE DIRECCIÓ

La destitució de Valverde com entrenador del Barça ha estat el colofó de tot una sèrie de despropòsits, tant pel fet com per les formes. Un símptoma de la direcció del club amb uns personatges que han permès malmetre la imatge del club any rere any, han deixat escapar la filosofia del joc del club deixant envellir una plantilla, portant fitxatges dubtosos i deixant el planter marginat en un racó. No hi ha dubte que cal una sacsejada en forma de nou aire fresc a la direcció que no estigui vinculada a l’actual i això com diu en Bernat Dedéu depèn dels socis.

Per un Barça sense socis

Bernat Dedéu

Ahir tota la massa social (ecs) del Futbol Club Barcelona planyia les males formes amb què l’entrenador Ernesto Valverde ha estat convidat a fotre el camp del Camp Nou. Que algú, per ingenu que sigui, s’indigni amb el fet que una junta dirigida per Josep Maria Bartomeu i la seva tropa de sicaris nuñistes actuï amb grolleria i manca d’ètica (cardant al carrer un entrenador que té l’equip liderant la Lliga, sense ni esperar al balanç de final de temporada com és d’habitud) amaga la mateixa intel•ligència de qui s’estranyaria que li hagin masegat el nen després de contractar un cangur pedòfil. Quan la mediocritat és la norma, això de fingir sorpresa és només positura. Que dos exjugadors del Barça com Ronald Koeman i Xavi Hernàndez hagin rebutjat comandar el primer equip ja indica quina és la confiança que les llegendes guarden per la gentola que comanda el club.

L’única obsessió que ha tingut Bartomeu com a president del Barça, en imitació al seu mestre Sandro Rosell, ha estat dinamitar l’herència de Cruyff i de Laporta. Només així s’explica la tímida celebració que enguany s’ha fet del sextet de Guardiola, fita única en la història del futbol mundial. Perquè resulta del tot lògic, ai las, que una gent formada en la moral dels aixeca-recopes no sàpiga com reivindicar un equip que no només va ordir el millor futbol imaginable, sinó que ho va guanyar tot. I ja se sap que això d’arrasar en la victòria, tant als nuñistes com als processistes, és una cosa que incomoda; s’ha de triomfar, però no massa, no fos cas que ens empatxéssim d’orgull i el món ens mirés de debò. Per això calia, abans de fitxar Quique Setién (un entrenador temut per tots els grans equips d’Europa), intentar reclutar algun míster que hagués entrenat l’Espanyol! Coses de la vida.

Però això no només és culpa d’una directiva i d’un president, perquè l’autèntic càncer del Barça són els seus socis, uns corresponsables que van aguantar més de vint anys el mandat d’un autèntic corrupte que no sabia ni parlar, a qui només Alfons Arús va poder salvar amb les seves extraordinàries caricatures. Al Jan també el van votar els socis, és cert, però vista la seva intel•ligència mitjana devia ser cosa d’un efecte diví o marcià inexplicable. Car els socis del club, en pocs dies i amb l’excusa d’un fitxatge estrella, oblidaran el ridícul d’aquesta destitució (i del viatge del pobre Éric Abidal a Qatar, intentant fitxar Xavi d’amagatotis i amb nocturnitat) i quan hi hagi eleccions aviat votaran la propera toia nuñista que s’escaigui. Tant se val si és un tubercle, un insecte en vies d’extinció o una vaca perduda per la muntanya: La Vanguardia farà el possible perquè se’n surti.

Parlo d’una massa social (ecs), i més en concret d’una funesta i rònega assemblea de compromissaris, que només fa mesos no va poder reunir prou vots a favor com perquè els socis (especialment els que viuen fora de Barcelona) poguessin fer ús d’una eina democràtica tan sana i normal com el vot electrònic; és a dir, d’una gent que va votar per fer el possible perquè no es pugui votar! Davant d’això, jo diria que resulta urgent que el Barça estigui comandant durant uns lustres per una societat anònima ―encara que sigui dirigida per un executiu, un maharajà o fins i tot un dictador sanguinari― perquè qualsevol cosa anirà millor que uns socis als quals no només no és possible de cessar, sinó que a més a més són tan rucs d’enervar-se quan la màfia es carrega algú sense enviar-li prèviament una carta…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*