PATRIMONI REIAL
Després de la investidura espanyola ha quedat clar que el Rei es patrimoni del feixisme més recalcitrant, i això ho ha promogut ell amb la seva gestió sense que sembli que li preocupi massa com diu en Jordi Barbeta. Alhora veiem com un cop aconseguit l’objectiu presidenciable, Sanchez comença a mostrar com es amb l’endarreriment de la formació de Govern, espero no sigui una premonició del que veurem els propers dies.
Només criden “Viva el Rey” els que cridaven “Viva Franco”
Jordi Barbeta
El debat d’investidura s’ha desenvolupat més o menys com estava previst i, es miri com es miri, l’elecció de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol tot i no aixecar grans expectatives ni generar entusiasmes sí que ha contribuït a traslladar la política espanyola de la histèria a la serenitat. Després vindrà el que vindrà, però avui la sensació és que la societat espanyola en general se sent més alleujada que ahir, malgrat els piròmans de la caverna. El més transcendent del debat d’investidura, el que ha marcat una inflexió, és el canvi definitiu de la ubicació política de la monarquia. Quan l’extrema dreta i la ultra ultra dreta, com ha dit Pablo Iglesias, s’apropien de la figura del Rei, el monarca té un problema i un problema greu de supervivència política.
A partir d’ara Felip VI no podrà anar pel món proclamant que Espanya és “una democràcia madura, sòlida i forta” com va dir al Fòrum de Davos a risc que li recordin que a Espanya ja només criden “Viva el Rey” els mateixos que abans cridaven “Viva Franco”. I s’ha arribat a aquest punt perquè el mateix cap de l’Estat ha volgut que sigui així seguint una estratègia a la defensiva contrària als seus propis interessos.
Felip VI va fer el discurs del 3 d’octubre pensant probablement que identificant la monarquia amb la unitat d’Espanya taparia els escàndols que afectaven la família i que van forçar un relleu exprés i gairebé clandestí a la Corona. Tanmateix, donant suport a l’“a por ellos”, el monarca s’ubicava immediatament en un bàndol, donant per perduts els republicans catalans, però sense tenir en compte la diferència entre l’opinió pública espanyola i l’opinió publicada, que és més espanyolista que veritablement espanyola. No tots els espanyols, ni molt menys, donaven ni donen suport a l’”a por ellos”.
El monarca no sembla gaire ben assessorat quan insisteix en els seus discursos intentant agradar i assegurar-se el suport de les forces més reaccionàries de l’Estat. El missatge principal en el discurs de la Pasqua Militar resulta dubtosament democràtic quan proclama “el compromiso del Ejército con España y la Constitución”. Per aquest ordre! Separant els dos conceptes i posant un per davant de l’altre, qualsevol militar pot considerar, com ja han afirmat alguns inspiradors, que ha arribat l’hora d’intervenir.
Els reis no són elegits, però basen la seva legitimitat en un consens social fora de dubte. Quan un rei deixa de ser estimat per una part dels ciutadans, quan deixa de ser una figura indiscutible, només pot mantenir-se en el càrrec per la força o sotmetent-se a la voluntat popular democràticament expressada. I no sembla que el referèndum monarquia / república formi part de l’agenda del nou govern “progressista”.
Ara bé, ha començat una legislatura molt difícil per al govern PSOE-Unidas-Podemos, un govern legítim que el bloc de la dreta ha decidit boicotejar sistemàticament des del Parlament i des de les institucions de l’Estat que dominen. I estant disposats a fer-ho abanderant la figura del Rei. Si Felip VI no és capaç de desmarcar-se i desautoritzar-los i les forces reaccionàries de l’Estat aconsegueixen enderrocar el primer govern de coalició d’esquerres sota la dinastia borbònica, el que vindrà després serà un compte enrere, més llarg o més curt, però inexorable cap a la tercera república.