ALBERT CORTES MONSERRAT

El Tribunal Constitucional espanyol rebutja que una condemna per trencar una bandera espanyola vulneri la llibertat d’expressió, i amb això ens dona un missatge potent sobre el valor dels drets d’una societat cada cop més coartada.

És el cas de tres joves catalans que van estripar una bandera espanyola a la UAB. Ha rebutjat el recurs d’ampara i nega haver vulnerat el seus drets fonamentals. Aquets fets van passar el 2016 en una protesta contra Sociedad Civil Catalana a l’esmentada Universitat on van agafar una bandera d’una parada de l’entitat i trencada en diferents trossos. Un jutjat de Sabadell ja els va imposar multes de vora 2000 euros per ultratge a la bandera i els van absoldre per aplicar la doctrina del Tribunal Europeu dels Drets Humans arran de la crema de fotos del Rei d’Espanya, de totes maneres el Suprem va condemnar finalment els joves al·legant que el context era diferent.

Una nova sentència que torna a retallar drets de la ciutadania i preten deixar a les persones encara més a la cua de la base d’un Estat. Cremar una bandera mai pot comportar cap condemna, sigui espanyola, catalana o xinesa. Una bandera és un símbol com altres que identifica un conjunt una societat d’un territori, i que per molta gent comporta uns sentiments pel que representa, per tant la lògica o ètica personal seria un respecte per la mateixa, però això no vol dir que qui no segueixi aquesta línia i la destrueixi estigui cometent cap delicte. Ho podem veure millor o pitjor, una millor actitud o no, però mai un delicte. Un símbol no pot passar per davant dels drets de la gent, d’altra banda això seria una coacció més a la societat que ja en va prou plena.

El Suprem fa la diferència amb el cas de crema de fotos del Rei pel context, i crec que això no s’aguanta per enlloc, el 2016 molt aprop del referèndum que havia de culminar la independència de Catalunya, una entitat feixista com aquesta amb una parada davant una Universitat, una entitat recordo que no vol respectar la lliure decisió de la gent, cosa ja prou greu i que s’en diu feixisme i que fomenta la cultura de l’odi contra Catalunya, la seva identitat i la seva llengua, tot en territori català, no pot esperar rebre simpaties de segons quins sectors de la societat i poden passar coses com aquesta, destruir una bandera pel que representa, una bandera que vol fer desapareixer un altra.

Evidentment si hi ha llibertat d’expressió perquè entitats com aquestes estenguin el seu odi arreu, per força n’hi ha d’haver per la destrucció d’una bandera. El més trist és que els drets de la gent cada cop son més atacats i l’Estat passa per davant de la mateixa gent com si fos una cosa aliena.

Igualtat ha multat a la líder d’Aliança Catalana, Silvia Orriols per unes declaracions que consideren una infracció greu prevista a la llei d’igualtat de tracte i no discriminació. Crec que cal revisar aquest protocol i de pas no utilitzar la paraula racisme amb tanta lleugeresa com fins ara.

L’Oficina d’Igualtat multa amb 10000 euros a la batllesa de Ripoll per declaracions racistes en un debat televisiu. En concret va dir”els musulmans es regeixen per una llei religiosa i que la xaria és incompatible amb els valors d’Occident” i va seguir dient que en una Catalunya islàmica hi hauria violacions en grup, mutilacions genitals i matrimonis forçats. Explicant que si els musulmans no reconeixen democràcies europees ni lleis civils s’acabara imposant l’homofòbia. La infracció diu que es per discriminació envers una persona o grup al qual pertany en aquest cas la comunitat musulmana. La consellera Tania Verge ha assegurant que els discursos discriminatoris no tenen cabuda a Catalunya.

Crec que vivim instal·lats en una societat on hem pervertit el sentit de les paraules, i per exemple el racisme que evidentment s’ha de combatre, és massa seriós per utilitzar-lo a la lleugera o desvirtuar el seu significat per simple interés de determinats grups. Si parlem de discriminació crec que Espanya vers Catalunya en molts àmbits és el pa de cada dia tant economicament, com culturalment i identitariament i no veig pas tants escarafalls. Alhora el racisme atribuit a Orriols així com des del minut zero en tots els mitjans qualificat de partit d’extrema dreta també seria racisme en sí, però aquest es institucional i consentit, per tant es veu que no entra dins la categòria. Si analitzem el que va dir concretament, es cert que els musulmans segueixen una llei religiosa i que la xaria concretament es retrocedir en el temps molts segles i una carta blanca del terror que evidentment no es compatible amb cap valor que suposadament Occident defensa.

Per altra banda precisament Europa teoricament és regeix per una llei civil amb uns valors que estan molt per sobre de qualsevol fe religiosa o tarannà espiritual i el musulmà que aterra a la nostra societat sense renúnciar a la seva cultura evidentment ha d’adapatar-se amb aquesta realitat com seria la normalitat, si no ho fan si que entrem en un racisme o discriminació respecte la societat autoctona que sembla que la Consellera no contempla. La integració és així, del nouvingut a la societat del lloc, no pas a l’inrevés. Si com diu els discuros discriminatoris no tenen cabuda, crec que ho hauria de tenir en compte i analitzar molts altres discursos que ens discriminen cada dia i no posar multes per esgarrapar quatre vots i defensar un món de cap per avall.

És el racisme a la carta.

Tant emplenar-se la boca amb la Llei d’Amnistia i buscanta cada partides atorgar-se els mèrits i buscar un blindatge a prova de bomba, ara veiem com la repressió continua per un altre costat i el nombre de persones a l’exili augmenta cada dia.

Hauria de fer reflexionar a la població espanyola, com a mínim la que no està contaminada pel relat del sistema amb els seus partits al capdavant, que un Estat on la gent ha de prendre el camí de l’exili per la inseguretat judicial mai pot ser una democràcia normal, i de fet això ès un fet que Catalunya paga amb escreix aquests darrers anys.

La bogeria en aquest cas del Jutge Castellon i la seva vinculació de terrorisme amb la protesta de Tsunami democràtic segueix portant que la ciutadania indefensa davant el poder d’aquell que evidentment en cap Estat podria exercir el seu càrrec i ja seria jutjat per utilitzar la seva cadira de jutge en benefici d’unes idees i no de la mateixa justícia, entenc que el seu cessament hauria de ser inmediat i l’escarni públic, però no tant sols això, sinò que la gent que veu perillar la seva llibertat més bàsica, la personal, però també la de dret a defensa ha de prendre el camí de l’exili, els darres casos Oleguer Serra d’Òmnium, Ruben Wagensberg diputat, Josep Campmajó empresari o Jesús Rodriguez periodista en son un exemple.

Davant aquesta nova fornada d’exiliats pel sistema repressiu espanyol contra l’independentisme, en aquest cas vinculant la simple protesta amb terrorisme, per altra banda res de nou, com hem vist des del primer judici del procés, com deia davant aquests fets tant greus des de Madrid es segueix defensant un estat de dret inexistent i lloant una democràcia de fireta que Catalunya ha posat al descobert si es que calia. Per la part catalana l’independentisme segueix actuant pel que fa als seus partits com si res, en la seva lluita autonòmica i intentant encobrir la realitat amb promeses de referèndums pactats que cauran com l’aigua del cel, traspassos d’infraestructures que mai seran, i nous sistemes de finançament que mai s’assoliran. Per si fos poc amb una llei d’amnistia que posen com a fi de la repressió i inici d’una nova ètapa on es poden donar més passos endavant. Tot això es pot definir com a vergonya i prou entenedor per no lliurar el nostre vot amb aquests farsants un cop més.

La repressió continua, però ells mirant cap un altre costat.

El Tribunal Constitucional finalment suspèn la ILP del Parlament de Catalunya per declarar la Independència, fruit del recurs del Govern espanyol per frenar la seva tramitació aprovada per la Mesa del Parlament català.

Aquest Tribunal ha admès el recurs i això suposa la suspensió cautelar de l’acord de la Mesa i paralitza la seva tramitació. De fet el Ministre Bolaños va defensar el recurs com a coherent amb la política del Govern espanyol marcada per la llei d’amnistia i la negociació. Una iniciativa que qualifica de fractura de la societat i genera tensió a la mateixa. Aquesta iniciativa venia de Solidaritat Catalana, acceptada per la Mesa i ara faltava la validació i començar el termini per recollir les 50000 signatures necessàries per començar el debat.

Tamanteix, hi trobem una gran contradicció quan el mateix Tribunal va desestimar el recurs del Govern d’Aznar contra l’acord de la Mesa del Parlament Basc per admetre el famós Pla Ibarretxe i ho va ver considerant que els acords de les Meses d’admetre iniciatives no es poden impugnar ja que no despleguen els seus efectes, i si ho fan prohibeixen el possible debat democràtic de la cambra en l’àmbit de la seva sobirania.

La diferència ès clara, en el segon cas el Tribunal diu el que s’espera d’una democràcia normal i el que dona el sentit comú i el respecte a la ciutadania i en el segon actua com un simple Tribunal de qualsevol Dictadura. Paralitza un tràmit previst per la llei i regulat perfectament perquè la ciutadania amb un actor que ho demana pugui portar qualsevol tema a debatre a on resideix la seva sobirania amb el suport estipulat de les signatures. La Mesa simplement fa el tràmit de donar-li llum verda sense cap efecte del que demana. Ara el Tribunal es salta la llei un cop més i tanca la boca a la societat perquè no es pugui expressar en llibertat, de pas deixa la cambra catalana sense cap sobirania i contradeix un cas identic deixant clar que Catalunya és el símbol a enderrocar.

Les explicacions de Bolaños deixen clar un cop més la farsa de petició de referèndum acordat dels nostres candidats i deixen clar que aquest artefacte sorgit de la transició franquista anomenat PSOE no ha evolucionat del seus origens i dona l’esquena a la democràcia amb la cantarella que el debat sobre el que ells no els interessa fractura la societat, mostrant un nul respecte a la societat que teoricament representen i que hauria de ser la base del sistema.

Ho podem anomenar, democràcia sense el poble.

El President Aragonès retreu a Junts i al President Puigdemont que fa 10 mesos deien que negociar era trair el país i ara ho estant fent ells, alhora demana suport i força per negociar el referèndum pactat.

Parla de la seva coherència en el tema i rebutja que negociar amb el Govern espanyol era abandona l’1 O i una traició. Demana suports per convertir els no del Govern espanyol en Si, ja que Catalunya te la força per fer-ho possible i també demanar el suport dels que han apostat pel dret a decidir com el PSC o Comuns. Cal dir que va assistir a la Comissió general de Comunitats autonomes al Senat i defensa que sempre s’han de defensar els interessos de Catalunya i no es pot deixar el lloc buit.

No li trec la raó al President amb les critiques a Junts pel seu canvi criticant la Taula de diàleg o la negociació i després fent exactament el mateix. De fet la farsa va pels dos costats per igual, nomes canvia la venda que es fa de la mateixa a la societat. Si entrem al tema la Taula o aquesta negociació sense cap força, amb diferent nivell de poder, bàsicament nomes una part el té i decideix no pot acabar mai bé i es una derrota anunciada com s’ha repetit al llarg de la història. De fet si ho girem a Junts quan van voler diferencia la seva postura amb el que en deien cobrament per avançat, s’ha demostrat que també és un fracàs, nomes cal veure el català a Europa per exemple entre d’altres. Una farsa absoluta.

Pel que fa a demanar un referèndum es abandonar l’1 O, evidentment és una evidència, una postura invalida l’altre, i ja fa molt temps que els molesta el 2017 i la decisió de la gent. Demanar ara el referèndum pactat altre cop és una pantalla passada i sense cap opció, per molt suport que aconsegueixi al Parlament sempre serà una part molt minsa en les institucions espanyoles i sense cap possibilitat, per cert assistir a la Conferència de Comunitats autonomes és un insult per tots aquells que vam aguantar els cops policials el dia 1 d’octubre del 2017 per donar validesa a la força del vot, i una darrera cosa, dins aquest engany, PSC i Comuns no defensen el dret a decidir, ni ho han fet mai, nomes defensen decidir l’opció que ells defensen, res més.

Per tant parlar de traició com deia, és tot això, i francament ja en tenim prou.

El cartell per les eleccions de Ciudadanos, podria ser un resum final d’un deliri que per sort ja s’acaba i ningú recordarà al cap del temps. No hi ha el rostre del candidat, cosa bàsica en unes eleccions i si una foto de Sanchez i Puigdemont amb un ” Detenlos”, en castellà evidentment.

Una encaixada de mans entre els dos i el que significa l’encaixada amb l’amnistia de fons. Diuen des d’aquest partit que això simbolitza el seus valors com la lleialtat, la valentia, la llibertat, la igualtat i solidaritat entre tots els espanyols, com tornar a l’essència ens deia Carrizosa.

Una mort a la seva alçada de feixisme pel broc gros i d’un odi a la nostra llengua, la nostra identitat i el lliure respecte a la societat catalana. Parlen de valors, cosa ja prou greu, però ens diuen la lleialtat, caldria veure a qui o a qué, ja que a la ciutadania segur que no, ja que no la respecten en absolut. Valentia, tampoc seria la paraula, ja que aprofitar-se del sistema per muntar els seus xous habituals i degradar la cambra de representació de la ciutadania, més aviat seria covardia. Llibertat en la seva boca fa por aquesta paraula, ja que és la llibertat de fer el que ells volen que facis, una bona definició del feixisme de manual. Per últim igualtat i solidaritat entre espanyols, aquesta passa per atacar nomes una llengua, la catalana i defensar nomes una, el castellà, lluitar contra la nostra identitat intentant aigualir-la dins un altra com sigui i sobretot no respectar la voluntat ciutadana que si en un moment donat per majoria vol la independència s’ha de respectar i no aturar per tots els mitjans, violència inclosa a la força, aquesta es la seva igualtat.

Per postres fent campanya de l’amnistia i deixant clar que es la pitjor cosa que li ha passat al món mundial, cosa que mai escoltaràs de l’amnistia del franquisme perdonant assassins i torturadors amb les seves víctimes encara avui enterrades als vorals de la carretera, aquesta per ells segur que va ser exemplar, en canvi donar veu a la ciutadania lliurement, no es de rebut, ja que no coincideix amb el seu model.

Un cartell, que ha de ser un digne final d’una bogeria amb majúscules amb l’odi per bandera.

L’exconsellera Gemma Geis va reivindicar el català a la Universitat de Girona i membres del Tribunal on va fer les proves d’estabilització la van acusar de contradir els principis bàsics de l’ètica universitaria com són la neutralitat i la universalitat. Veure per creure.

La falta de defensa de la nostra llengua des de les institucions ens porta a situacions tant esperpèntiques com aquesta, en aquest cas a la Universitat. Les proves de Geis comptaven amb un Tribunal on tres dels cinc membres eren de fora de Catalunya i davant l’insistència lògica de fer-la en català i desprès de rebre els retrets ja expressats la UdG que ja ha dit que el seu Pla de llengües garanteix el català com a llengua pròpia de la Institució va posar un servei de traducció amb un cost de 4000 euros per fer-ho possible, cosa que també va ser criticada pel malbaratament públic que suposava. Cap referència de l’entitat als retrets rebuts per l’exonsellera que la van acusar de no utilitzar la llengua comuna.

Aquesta és la realitat, la deixadesa dels nostres Governs amb la llengua porta a situacions esperpèntiques, a tergiversar el que hauria de ser la normalitat. La Universitat de Girona no ha fet un paper galdós, parla d’un Pla de llengües que com hem vist permet que en aquestes proves la majoria del Tribunal no sigui de Catalunya, cosa ja de per sí molt sorprenent i posteriorment fa que una persona desprès de diversos recursos hagi d’aconseguir el que seria la normalitat, fer les proves amb la nostra llengua, curiosa manera de defensar la llengua pròpia de la institució. Apart permet que aquests membres foranis parlin d’ètica quan precisament és el que no tenen i critiquen el cost de diner públic de la traducció quan precisament es conseqüència de no fer les coses amb normalitat, com seria respectar la nostra llengua, que diuen pròpia sense exercir-la i permetent que membres de Tribunals parlin de llengua comuna i posin pals a les rodes per apartar el català sigui com sigui.

Uns fets vergonyosos com a país, i que haurien de fer caure la cara de vergonya a més d’un, sobretot les nostres institucions i partits que no son capaços de fer una cosa tant senzilla com fer-nos respectar i respectar la nostra identitat amb la llengua com element bàsic.

Lluitar per fer les coses normals en català a Catalunya no seria el més normal del món, i això si que és falta d’ètica.

Estem acostumats que el President espanyol Pedro Sanchez promet moltes coses que acaben sent simplement fum i no porten enlloc. Els catalans en som un bon exemple i la seva crossa incondicional fins ara Esquerra Repúblicana ho ha patit en carn pròpia molts cops, però la política internacional també pateix aquest fenòmen.

En diferents ocasions hem escoltat Sanchez dient que reconeixerà l’Estat de Palestina. En diferents rodes de premsa que li han portat a rebre tocs d’atenció d’altres membres de la Unió Europea, ja que les solucions haurien de venir conjuntes i no d’un Estat en particular. Darrerament l’hem escoltat en converses informals amb periodistes que abans del juliol Espanya donaria el pas del reconeixement i això ja li ha valgut la cleca de Bèlgica que li retreu que això no pot ser un simple gest simbòlic, ha de ser una evolució concreta sobre el terreny i un estatus complet d’Estat.

No hi ha dubte que traslladar els enganys constants a Catalunya que els accepta sense cap conseqüència i molts cops ajuda a donar validesa al simple fum, no es aplicable amb Estats seriosos com en aquest cas Bèlgica on aquest reconeixement ja figura amb un acord de Govern amb tots els partits i nomes serà una realitat quan vagi de debó amb totes les garanties com no pot ser d’altra manera. De fet la propaganda i el fum no aporten res a la crua realitat de la zona, i son una frivolitat que no es de rebut en un conflicte tant seriós.

La solució de dos Estats entre Israel i Palestina, crec és la millor, però abans Palestina ha de donar l’esquena al terrorisme de Hamas, ha d’evolucionar a una solució més pragmàtica amb un vei molt més poderós i negociar amb condicions assumibles pels dos i amb concessions que per força hi hauran de ser. Un cop assolit l’acord en aquest cas la Unió Europea pot validar el seu reconeixement i el seu ingrés als forums internacionals amb el ple dret d’un Estat normal. No hi ha dubte que els interessos d’uns i altres i sobretot dels aliats a la zona també han de col·laborar amb aquesta solució deixant de banda els seus propis interessos que han prevalgut fins ara.

Aquesta és la diferència entre una via que no és fàcil, però que pot arribar amb l’esforç de tots i simplement vendre fum de cara a l’opinió pública sense cap efecte sobre el veritable problema.

Un nou brindis al sol.

La precampanya al Parlament pel que fa a aquell sector de la societat que encara espera la implementació del resultat del referèndum del 2017 i que ha optat per l’abstenció, no sembla que hagi de rebre estimuls per un canvi de paradigma.

Els darrers 7 anys i el que hem vist dels nostres partits teoricament independentistes no era casual, i ara per demanar el vot tampoc sembla que no hagi canviat gaire. L’anunci de congelació de la Taula de diàleg per part del Govern com si mai haguès estat activa va ser de traca, ara la proposta de referèndum impossible pactat amb l’Estat i que per cert ha trigat ni 24 hores a ser rebutjat de ple ratlla l’insult a la ciutadania. Per altra banda veure com de sobte apareix Tomas Molina, home del temps per les llistes europees d’Esquerra per la preocupació pel canvi climàtic i deixant al calaix com sempre la independència, igualment que la número dos de la llista de Junts rere el President Puigdemont, una persona de prestigi i preparada, però que sense les eines d’un Estat darrera i amb el poder tant limitat dificilment podrà desenvolupar les seves capacitats. Son nomes uns exemples recents.

De fet el denominador comú de les dues candidatures és l’esforç per esborrar el mandat del 2017 del cervell de la ciutadania. Cap proposta per complir-lo, per obeir-lo, deixant el referèndum en una anècdota o excusa i les lleis aprovades i la declaració del Parlament en un miratge sense sentit. De fet la insistència en tornar a les pantalles ja passades amb la petició a l’Estat d’acordar un nou referèndum, cosa que sembla les dues candidatures és el seu objectiu ja denota per quin camí anem.

Cap intenció de complir amb la societat catalana, seguir marejant la perdiu indefinidament fins l’oblit del procés passat i seguir vivint de l’autonomisme com sempre, i com si res hagués passat. Això al votant independentista evidentment no crec que li produeixi cap trempera especial, ni cap ganes de seguir enganyat indefinidament. Veiem que sorgeixen noves formacions i caldrà escoltar les seves propostes i la manera de fer abans d’opinar sobre ells.

De moment cap estimul, i el mateix de sempre, un processisme sense fí i un bucle que mai acaba deixant la memòria de la gent en un no res i intentant distreure amb propostes i persones com una cortina de fum per no encarar el problema real.

Segur que volen el nostre vot?.

A les portes de la campanya oficial catalana, el President Aragonès presentarà la proposta de referèndum a l’escocesa, amb un informe per encaixar aquest dins la Constitució espanyola.

Aquest informe elaborat per un grup d’experts, molts ja questionats en el seu dia per les seves opinions prèvies contra el dret a decidir dels catalans. Desprès d’analitzar l’informe jurídic, aposta per un referèndum acordat a l’escocesa entre la ciutadania de Catalunya. Un referèndum d’inici que posi en marxa el procés d’independència que s’hauria de desplegar. Un pronunciament amb un si o un no i posteriorment el camí per implementar el resultat acordat. Aquesta proposta consultaria a la ciutadania sobre que el Parlament inicies un procés de reforma constitucional que podria contemplar la independència o una acomodació nova dins l’Estat. Segons deia el President la implementació pot comportar vies que no son opció del Govern com la consulta a la resta de l’Estat, amb l’argument que caldria reforma de la Constitució i ratificació de tot l’Estat per fer-ho possible.

Un nou parany en portes electorals de propostes repetitives, electoralistes i inviables per si no fos poc. De fet potser caldria recordar que els catalans ja vam votar el 2017 amb majoria per la independència per cert i unes lleis del Parlament que l’amparaven i que ara sembla que volen que siguin paper mullat. La no implementació del resultat dels mateixos que ara ens proposarien un embolic en forma de referèndum per modificar una Constitució que ja es va intentar de totes les vies possibles durant el procés que va culminar el 2017 precisament pel fracàs de totes les vies estudiades. Un referèndum no es possible a la Llei fonamental espanyola, no per la part juridica, que evidentment ho seria, sinó per la voluntat política i aquesta es molt clara i no canviarà. Arriben a pensar en un referèndum per donar via verda a demanar aquesta reforma i especulen que si ho fos, que com dic no serà, una ratificació a nivell estatal, tot un desgavell i presa de pel intolerable i que no es mereix la societat catalana.

Donant voltes i voltes sobre el mateix en un bucle infinit que no crec cap territori que vulgui la independència hagi hagut de suportar. La clau com es va demostrar el 2017 es que no es van atrevir a donar el pas definitiu en el moment culminant i ara ni volen ni saben com reprendre el camí, donant tombs i tombs a propostes impossibles per la seva incapacitat dels nostres partits i la seva nul·la voluntat.

Simplement, marejant la perdiu.

El racisme no hi ha dubte que és una xacra a erradicar dins la societat, però quan aquest perd el seu sentit original, es desvirtua i no te el mateix significat i en tenim un exemple ben clar.

El futbolista del R.Madrid, Vinicius Jr. ha estat l’heroi d’una campanya des del seu propi club, el club de l’Estat espanyol i de tots els mitjans que l’acompanyen per presentar-lo com la víctima del racisme més gran de l’univers i gairebé un candidat al premi Nobel de la Pau per tot el que ha de suportar. De fet el veiem l’altre dia en el darrer capítol d’aquest sainet amb llagrimes als ulls deixant anar que es pensava seguir en el futbol si tot seguia igual. Tot això sempre amanit per aquests periodistes a sou, el que es coneix per la Central Lletera, per fer la feina bruta del club blanc.

La veritat, és que els càntics de “mono” per exemple en relació al seu color de pell o altres similar evidentment son rebutjables en qualsevol situació, de fet no recordo que els mateixos mitjans o periodistes hagin dit res dels càntics que els darrers anys hem sentit contra Catalunya i els catalans en general amb tota mena d’insults i que no consideren racisme i afecten a tot un col·lectiu de prop de 8 milions de persones es veu amb menys drets que aquest jugador.

Si parlem del mateix, veiem que és una persona amb mal comportament, sense cap educació ni valors al camp, i un mal exemple com esportista i persona. Burla i provocació constant cap a la grada i sempre en tots els saraus com a provocador com hem vist reiteradament. Això poca cosa te a veure amb el seu color de pell i és podria dir igual si fos blanc, groc o blau. En aquest cas i segurament més que mai uns esportistes seguits per milions de persones i exemple de la part jove de la societat han de ser molt curosos amb els seus valors i el seu comportament com a persona, ja que tenen una responsabilitat, no son persones anonimes i per tant aquest miserable si que pot ser considerat racista ja que ens transmet el missatge que el seu comportament mesquí és vàlid simplement pel seu color de pell, i això ens hauria d’ofendre a la resta i censurar-lo definitivament.

Tinc clar que aquest mateix jugador amb un altra samarreta seria titllat de provocador i mala persona sense importar el seu color de pell, és una evidència.

Cal dir prou a la farsa del racisme.

El Partit Popular i concretament el seu candidat crec ha fet molt bé en no voler incloure persones de Ciudadanos a les seves llistes i així aprofitar les que poden ser les darreres eleccions d’aquest partit.

Si mirem la nomina de lideratges d’aquest partit de l’odi, des de Carrizosa la seva cara més visible i que simplement ha fet el paper de la mala educació, les males formes, l’odi a tot el que fa olor a Catalunya i una manera de fer i dir completament fora de lloc al nostre país. De fet avui hem sabut que un altra cara visible com Anna Grau ens diu que deixa la política, un altre personatge podriem dir inqualificable pel seu odi a Catalunya com a bandera i que l’ha portat a dir una rere l’altra autentiques perles per justificar el que no te justificació. Encara recordo en una entrevista on va arribar a comparar la política lingüística del franquisme i la del Govern català, el periodista amb encert li va replicar que el Dictador va prohibir el català i ella encara va respondre amb la seva paranoia i reinventant la historia al seu gust que el franquisme no la va prohibir, nomes en alguns àmbits amb l’allau de critiques corresponents que va rebre.

Nomes, és un exemple d’aquesta franquista que per defensar els seus arguments reinterpreta la historia sense embuts i nega el que era una evidència, el català prohibit a la Dictadura espanyola, no crec que el castellà a Catalunya passi per la mateixa situació, més aviat al contrari, però el tot s’hi val per intentar destruir la nostra llengua no la va frenar.

Aquestes son les seves aportacions com a representant de la societat, crec que sobren les paraules si personatges com Carrizosa, Arrimadas o Grau per posar uns exemples desapareixen del món polític i deixen de fer de representants de ningú, cosa per la que no estan capacitats ni intel·lectualment, ni eticament per suposat, pesonatges miserables sense cap més valor que servir a la causa de destruir la nostra identitat i la nostra llengua.

Espanya ja els ha deixat caure, i la seva creació en un moment determinat per lluitar contra l’independentisme a Catalunya ja ha passat i aquell vot a fugit a altres opcions. És la mort del partit de l’odi.

El PSC o filial del PSOE a Catalunya ens diu que sortir del marc comú del finançament no és assenyat, i que parlar del referèndum per resoldre el conflicte polític és una pantalla passada. Res de nou des del 155.

Com no podia ser d’altra manera aquest grup critica voler sortir del model comú del finançament i diu que nomes te l’aval de 33 diputats de la cambra. Diu que sortir vol dir prendre tot una sèrie de decisions que no es poden dir sense explicar les conseqüències, no podia faltar la cantarella que volen un finançament just per Catalunya per fer front a les polítiques estratègiques. Diuen que presentaran la seva proposta per tal de millorar els recursos. Pel que fa al referèndum ens parlen de pantalla passada, volen girar full d’un dels pitjors moments viscuts per Catalunya. De fet el President espanyol recorrerà al TC per aturar la ILP per declarar la independència que la Mesa va donar llum verda.

El sentit democràtic i de país d’aquest grup ja el coneixem prou bé, el que ells esmenten com a centralitat, simplement es obediència nacional espanyola i acceptació del trist paper que a Catalunya li pertoca. Saben perfectament que tant amb el seu grup manant a Madrid com si ho fan els Populars i amb diferents finançaments aprovats, pel que fa a Catalunya el deficit fiscal del 8 a 10% sempre es una constant i el greuge la norma habitual, sense parlar de les inversions rebudes i l’execució comparat amb altres comunitats. Aquest es el seu model a perpetuar per sempre, i encara tenen la barra de parlar de la preocupació pels serveis socials a Catalunya. Cinisme pel broc gros.

Pel que fa al tarannà democràtic, ja veiem que es nul, un referèndum és passat i un moment trist per Catalunya, quan realment en qualsevol democràcia normal, escoltar la paraula de la societat i que aquesta decideixi, amb uns representants que simplement obeeixin seria la plena normalitat. De fet ja veiem a Sanchez com passant per damunt d’un Parlament sobirà pretén decidir de que es pot parlar i de que no, amb una nul·la separació de poders i una manera de fer coacció sense cap diferència amb els Populars. Un sistema corrupte que no escolta ni vol escoltar a la ciutadania, ni tant sols la cambra on hi ha els seus representants escollits.

Aquest és el seu model, la imposició per damunt de tot i de tothom, i una manera de decidir en un sistema on tant sols ho fan ells.

Aquesta és la pantalla passada, la democràcia plena espanyola.

Ja tenim la confirmació, el President Puigdemont es presentarà a les eleccions catalanes, diu per la restitució i ha començat a aclarir el mar de dubtes que pot comportar la seva candidatura i el seu retorn ja promés altres cops.

Sembla una garantia per les intencions de tornada la renuncia expressa a repetir com a candidat a les eleccions europees d’aquest mes de juny. De fet això el deixaria sense immunitat en el continent i per tant la seva vulnerabilitat a l’exili seria més gran. Haurà de lluitar contra la frase “si vols que torni el President, vota el President” que el perseguirà, però apostaria que si es compleix els condicionants ara serà de debó.

En segon lloc parlar d’una llista unitària com objectiu que trascendeixi el seu partit i de persones a les seves llistes de diferents àmbits i condicions, seria la lògica si es pensa en poder culminar la independència. El problema es que Esquerra ja ha dit que no a la proposta, ja que com ha demostrat els darrers anys no te aquest objectiu i de fet mai l’ha tingut per diluir-se en una llista unitària, la mentalitat autonomista te aquestes coses i la historia els delata.

Ha parlat del desanim de la gent i ha fet autocritica tant del seus fets el 2017 com d’ara i això sempre és positiu. Ha de quedar clar que l’objectiu és per damunt dels interessos de partit, i no estaria dacord amb el terme president legitim, ja que recordo, és van presentar a les eleccions organitzades pel 155 i per tant van deixar aquestes legitimitats en entredit i validant aquesta mesura de l’Estat espanyol.

Parla dels guanys que han aconseguit i amb això no estaria del tot dacord, ja que el cobrament per endavant no ha estat tal i per exemple el català a la Unió Europea més enllpa dels gests mai vistos espanyols segueix en un calaix per posar un exemple, tot i que parlant de l’Estat qualsevol gest encara que sigui estèril es valorable quan es tracta de Catalunya. Ara i com aquell bucle que no acaba mai diu que demanaran el referèndum d’autodeterminació, cosa que ja sabem la resposta mil i un cops, de totes maneres cal dir que la petició curta en el temps de resposta pot ser positiva internacionalment, però cal recordar que no podem enterrar el referèndum del 2017, les lleis aprovades al Parlament i la Declaració del mateix que segueix congelada com a via per fer-ho anar endavant.

Per últim el seu compromís amb el debat d’investidura si ell pot ser el candidat, independentment de l’us de la llei d’amnistia i el perill que això suposa per la seva detenció.

Un cop d’efecte que cap partit dels que ara viuen al Parlament desitja per diferents motius, un actor que recorda massa aquells fets que es volen fer oblidar de la memòria col·lectiva i que ara han de ser gestionats amb encert per retornar la credibilitat i la il·lusió a la societat.

El primer pas es donat, cal veure com es desenvolupa tota aquesta estratègia.

No hi ha dubte que l’assassinat de la cuinera de la presó de Mas Enric a mans d’un reclus ha portat a descobrir que la situació de les nostres presons no es idil·lica i sobretot que els funcionaris avui en clam de protesta no aconseguiran la dimissió de la Consellera, una paraula prohibida en les nostres contrades.

Realment, aquest es el primer mort a les nostres presons sota el comandament de la Generalitat, i per tant no és una cosa ni molt menys habitual, però el que en un altre sector seria lloable, aquí es tracta de la vida de les persones i per tant ja seria molt preocupant. De fet el tema de voler reincidir el pres a la societat, crec és un bon objectiu i no crec que hi hagi un altre camí, però com tot no tothom pot ser tractat igual i aquí ja veiem que els protocols no son correctes o poden fallar com és el cas.

Unes mesures per uns lladres, uns estafadors o altres tipus de delinqüència poden ser encertades, però les mateixes no poden ser per un assassí com és el cas. Els delictes de sang crec son un altre món, i ens diu la consellera que el cas que ens ocupa havia estat qualificat de baix risc i per tant el crim no era previsible. Això és molt greu i reclama responsabilitats, cosa que com sempre veiem no serà en el càrrec de la Consellera Ubasart. En altres Estats de més cultura democràtica veiem que per coses que aquí ens semblarien anècdotes els càrrecs dimiteixen conscients que han fallat en el seu contracte amb la ciutadania. Aquí aquest contracte no existeix i nomes es per ells mateixos que evidentment mai es perjudicaran.

Sembla difícil d’explicar com un assassí podia treballar a la cuina i amb accés per exemple als ganivets de la mateixa per molt baix risc que li marques el protocol. Havia estat condemnat a 11 anys pel crim d’una dona amb atenuant d’alcolholisme, aquelles coses que tampoc s’entenen massa i diuen que dins el centre ha estat avaluat 12 vegades amb el risc baix esmentat, pel que fa la seva tasca a la cuina que va perdre per un cop de puny a un altre intern i que va tornar a recuperar fins a cometre l’assassinat i suicidi posterior.

Per tant va fallar el protocol, va fallar la seguretat i vigilància i ara tocaria revisar el mateix, reforçar les plantilles per poder fer la seva feina i sobretot analitzar especialment i sobretot als presos violents com aquest per precisar que pot i que no pot fer i evitar un nou crim o agressió com aquesta. En definitiva revisar el model de les presons, de dimissions ja no en parlo, perquè com deia, aquí ningú assumeix mai cap responsabilitat.