EL RELAT

El pobre ciutadà espanyol viu rodejat d’una mentida constant sobre Catalunya, un pim pam pum on tot s’hi val i sense discrepància possible. Una gran mentida guiada per l’odi profund i la falta de democràcia per embolcallar una revolució pacífica i democràtica totalment licita en un episodi de violència i cops d’Estat, que d’això si que en saben. Com diu en Carod, les mentides repetides amb aquest toc d’imposició fins hi tot a fora, com desmostra el to de la Ministra Calvo i les seves advertències a Bèlgica per l’euroordre al President Puigdemont. El feixisme te això.

Mentides repetides

per Josep-Lluís Carod-Rovira

L’estratègia espanyola, des de l’inici del procés, ha consistit en la repetició quotidiana, a cada moment, a cada declaració política, a cada opinió de tertulià o d’articulista, a cada informació pretesament neutral i objectiva, de diverses afirmacions amb uns conceptes que, sentits un cop i un altre, molta gent se’ls pren per autèntics, malgrat ser, tot ells, ben falsos, enganyosos o manipulats. Si bé alguns d’ells acaben sent propietat quasi exclusiva de la dreta (colpistes, terroristes, nazis, etc.), en d’altres ocasions es tracta d’afirmacions ben habituals, des fa pel cap baix un segle, entre sectors que es pensen que són d’esquerres (moviment burgès, independència per tapar la corrupció, etc.).

Un dels trets diferencials entre nosaltres i Espanya és que disposem de sistemes comunicatius diferents i, en conseqüència, ha de ser, realment, molt difícil, si vius allí, de no sucumbir a la totalitat de la informació que reps. Sobretot perquè quan totes les ràdios que pots captar, tots els canals de televisió que pots sintonitzar amb normalitat i tots els diaris que pots comprar al quiosc diuen, exactament, el mateix, és dir, les mentides tòpiques de sempre, en contra nostra. Llevat de l’accés a diaris digitals, pràctica més aviat inhabitual a partir d’una certa edat, no hi ha el més mínim espai per a la discrepància o la dissidència de la veritat que, sent present a tot arreu, acaba esdevenint oficial. Aquí, en canvi, captem les ràdios “nostres” i les seves, els canals de televisió i els diaris d’allí i els d’aquí que, sovint, semblen també d’allí. Qui vulgui, doncs, sense cap esforç, tocant un botó canvia de canal i té la mentida servida a casa, amb tota comoditat.

Una de les afirmacions que, darrerament, ha circulat profusament és aquella segons la qual el President de Catalunya, elegit pel Parlament, no pot parlar en nom de Catalunya. Els mateixos que en blasmen la representació es tornen muts quan el rei ho fa en nom d’Espanya, malgrat que no l’hagi votat ningú, o bé quan el president del govern espanyol fa semblantment. Són els mateixos que es neguen a admetre que tan Espanya i tan estat espanyol són, els d’avui, com ho eren també durant el franquisme quan afusellaven, torturaven i empresonaven en nom, precisament, d’Espanya. És evident que, en un país, ningú no pensa igual en tot, però si algú pot parlar en el seu nom és, justament, qui el presideix. Els tres partits de dretes -i la mitja dreta que és el PSOE d’avui- acostumen a emprar aquest argument com a instrument de deslegitimació democràtica de la presidència.

En canvi, sectors pretesament d’esquerres, tant de l’espai socialista com dels comuns i Podemos, arrosseguen un tòpic esdevingut pre-judici -en el sentit de judici previ-, segons el qual el moviment independentista és burgès per definició. Si, bo i dient-se d’esquerres, haguessin llegit, ni que fos una miqueta, noms com ara A.Nin, J.Maurín, J.Comorera, J.Arquer, G.Alomar o S.Seguí s’estalviarien el ridícul. Com deia fa poc el politòleg gallec Carlos Taibo, poc sospitós de ser de dretes, Catalunya deu ser el país més ric del món, amb més de dos milions de burgesos. Una simple ullada als comportaments de classe en tot aquest procés parla per ella sola: mentre n’hi ha que surten al carrer per manifestar-se en defensa dels seus drets, d’altres surten també però per instal•lar la seu social de la seva empresa fora del Principat. No crec que, en aquest darrer cas, hom pugui acusar el proletariat, el moviment obrer i el conjuntt de les classes populars d’aquest èxode empresarial. En fi, una mica més d’anàlisi, de fer net de prejudicis i de veritat no ens aniria gens malament…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*