PROU DE SIMBOLISME

Ho hem pogut comprovar durant els últims 2 anys, els nostres partits no es creuen ni volen la independència. Escoltem les baralles autonòmiques de sempre, els falsos mantras en forma de demanar diàleg i unitat quan per darrera i davant no ho mostren. Com a Madrid algun partit dels nostres te més interés en que es solucioni el Govern espanyol que els propis espanyols, com es creen nous elements com el Tsunami democràtic que ningú sap que es, ni perquè serveix, com molts altres invents, però que serveix pel qui dia passa any empeny, com han acatat tota la repressió sense protesta i com després de la Diada ara escoltem una aturada de país d’un dia o menys com a resposta a les sentències. Tot un desgavell i una presa de pel que la gent o bona part no estem disposats a tolerar.

Com algú encara no vol entendre la revolució dels somriures s’ha acabat comença la revolució de la mala llet.

La revolució de la mala llet

per Salvador Cot

Cal ser sempre molt conscient del context. Probablement, si el Canadà o el Regne Unit haguessin situat la integritat de les seves fronteres fora de la democràcia, amb repressió violenta i tota mena de persecucions i amenaces, és probable que el Parti Québécois i l’SNP escocès haguessin entrat en un estat de profunda desorientació estratègica. Madrid ha confirmat, per la via dels fets, que l’Estat no acceptarà cap itinerari democràtic cap a un referèndum d’autodeterminació i que qualsevol disidència haurà d’afrontar les penes més dures del Codi Penal.

Això significa que la conversió de Catalunya en una República només podrà arribar per la via dels fets, després de posar contra les cordes al propi Estat espanyol. A Madrid els importa un rave quina composició tingui el Parlament de Catalunya i encara menys quanta gent es manifesti al carrer, o sigui que l’única manera de superar la situació actual és una insurrecció massiva o una vaga general de llarga duració. L’estratègia, per tant, s’ha d’orientar a crear les condicions per aquest tipus d’escenari. Simplement, no hi ha vies alternatives.

A dia d’avui aquesta rebel•lió (sí, això sí ho seria) no sembla viable, com a mínim de moment. I una vaga general sense el suport dels grans sindicats costa d’imaginar, almenys mentre les centrals sindicals majoritàries siguin les d’àmbit estatal. L’estratègia, per tant, s’ha de repensar des d’aquests paràmetres, molt diferents dels de la revolució dels somriures i els clavells.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*