ALBERT CORTES MONSERRAT

L’aparició d’aquesta nova plataforma es tota una incògnita i com diu la Marta Roqueta cal veure qui hi ha darrera i objectius clars. Seguir fent rodar el hamster amb nous noms que no aportan res simplement es un auto engany que crec no podem permetre més.

Tsunami de veritats

Marta Roqueta

Una de les notícies de la setmana ha estat l’aparició de la iniciativa del Tsunami Democràtic. S’intueix que serà una de les respostes del moviment independentista a les sentències als presos polítics. Tal com explicava Joan Burdeus a Núvol, fa pinta d’ésser una campanya de resistència no violenta inspirada en les directrius de Gene Sharp, un senyor que, perdoneu la broma, no està per hòsties quan es tracta d’aconseguir un objectiu. Pot resultar esperançador, però l’independentisme majoritari es caracteritza per reinventar la roda cada solstici.

Tot i que de moment no sabem qui hi ha darrere de la iniciativa, tot fa pensar que neix de la societat civil –els partits hi foten mà però ja m’enteneu– i que compta amb gent de totes les ideologies de l’espectre independentista. En el manifest no parlen d’independència i no queda clar per què es mobilitzen, així que podem sospitar que un dels objectius és sumar-hi els Comuns. És una estratègia mai adoptada fins ara. Ni amb la campanya “Som el 80%”, ni amb l’1 d’octubre, ni amb el 9-N. No tenim antecedents per preveure com acabarà. També sabem que tots els partits independentistes hi donen suport. No s’havia vist tant consens d’ençà que van desobeir les lleis de desconnexió que ells mateixos van aprovar al Parlament.

L’aparició d’un moviment civil, o una campanya, empenyent el carro pot ser positiva si serveix per apropiar-se dels recursos necessaris per mantenir-se ferms davant d’un embat estatal, així com per organitzar accions que portin els principis de la república catalana del discurs als fets. També si ens oblidem que, en teoria, Òmnium i ANC hi són per fer exactament això. Però bé, no seré jo qui discutirà l’afany del poble català de donar feina a petits empresaris amb negocis de creació de pàgines web, d’impressió de samarretes o de creació de reproduccions de tasses fetes per Jordi Cuixart, mitjançant l’organització de deu mil iniciatives iguals.

Un moviment actiu pot pressionar els partits polítics, cosa que és ben necessària, perquè el problema de l’independentisme segueix sent la dificultat per materialitzar les seves demandes a la política institucional. Ras i curt, que els partits encoratgin el Tsunami Democràtic mentre la Generalitat envia els Mossos a pegar la ciutadania quan es manifesta no és una gran idea. Que Rufián faci de Duran i Lleida; Bonvehí vulgui ser Duran i Lleida; Tardà adopti el llenguatge de Ciutadans; el president Torra s’autoimmoli a un judici on, tant per tant, hauria d’haver desobeït del tot; el president Puigdemont digui que farà coses que al final no fa, i la CUP desaparegui en combat no és el millor al•licient per estar disposada a trencar-te la cara per Catalunya.

El suport de les formacions no és una cosa bona en si mateixa. De l’1 d’octubre, els partits van aprendre que quan fan un discurs emancipador corren el risc que la gent se’l prengui seriosament i empri una revolta per defensar un objectiu més ambiciós que el que ells tenen al cap. El 21 de desembre de l’any passat, Òmnium i l’ANC van convocar a Barcelona un reguitzell de performances amb fila de polítics famosets per evitar manifestacions davant la seu del Consell de Ministres. Així doncs, si el Tsunami Democràtic neix zombificat pel dirigisme partidista tindrà una existència precària. Com afirma Albert Lloreta, el moviment civil independentista es va tornar processista quan va perdre l’espontaneïtat.

Tenint en compte que Govern i Parlament són la primera baula de la repressió, ja se suposa que els partits impulsaran –i participaran en– accions fora d’allà. Ara bé, malgrat el secretisme, s’ha de parlar clar d’allò que cal i es pot. La millor resposta que els partits poden donar a les sentències és explicar què va passar durant el setembre i el desembre del 2017 i què pensen fer a partir d’ara. Caldria consensuar una estratègia i crear una cúpula que es coordini amb el moviment civil –no que el parasiti.

Això serviria, primer, per tancar el dol d’una vegada per totes. Tots els independentistes, TOTS, hem passat un dol merdós. Uns, reinventant l’autonomisme amb l’excusa d’ampliar la base; altres, fundant la secta del jugadamestrisme i omplint les llistes d’estrelletes del procés; d’altres, anant a Lledoners a cantar el Virolai amb un gegantó que sembla Jordi Pujol en bolquers; la resta, cridant “us ho vaig dir, l’única cosa que feu és cometre errors de passerell” mentre dues persones forçudes se’ns emporten amb una camisa de força cap a Sant Boi.

Segon, l’independentisme es vanta de ser democràtic. No hi ha res més democràtic que la transparència i la valoració dels representants en funció de la seva feina, no segons la justícia colonial espanyola. Això últim ho fa qui diu “no els hi podem retreure res perquè poden estar 40 anys a la presó”. Sovint s’acompanya d’un “els (ens) foten a la trena perquè l’Estat és dèbil i no podrà amb tanta dignitat”. Qui ho escolta acaba anant quatre vegades a la setmana al gimnàs per expulsar, a través de les glàndules sudorípares, la desesperació que suposa adonar-se que hi ha gent que es pot fer vella a la garjola i ni entendrà per què.

Així doncs, el Tsunami Democràtic pot ser una bona idea si els partits polítics fan el que han de fer d’una vegada per totes, o el Tsunami és capaç de pressionar-los per fer el que han de fer. Cosa que, a hores d’ara, no sabem. Caldrà esperar. Amb un somriure d’orella a orella i un casc groc, és clar.