NO HI HA COMPARACIÓ
Com diu en Jordi Galves ja hem escoltat massa el nom de Mandela amb comparació amb els nostres presos polítics i no tenen res a veure. El primer va lluitar fins la victória, va assumir molts anys de presó i mai es va rendir. Els nostres de moment van renegar de la Declaració d’independència, van atorgar tot el poder i repressió a l’Estat espanyol i gairebé 2 anys desprès el neo autonomisme sembla haver-se apoderat dels partits amb la desorientació de la població que no veu ni full de ruta, ni cap estratègia comuna per arribar al final.
Aquí tothom vol ser Mandela
Jordi Galves
Aquí alguns presos polítics volen ser Nelson Mandela. Però sense ser negres. Això ja no els agrada. Vull dir que s’imaginen que poden liderar un moviment polític massiu, el moviment independentista, de ciutadans marginats per la seva condició nacional, però sense tenir cap de les característiques polítiques del líder sud-africà. No volen ser Mandela amb totes les conseqüències, a les verdes i a les madures, això ja no els agrada, passar anys i anys de presó, enfrontar-se dignament a la injustícia, sacrificar-ho absolutament tot per la causa. De Mandela només en volen una mica de res, la part de l’èxit posterior, les camises de colors, segons com convingui i per sortir a la foto. No volen ser Mandela per resistir anys i panys al forat, ni per aconseguir la llibertat del seu poble, només per poder sortir de la presó tan aviat com puguin i poder presentar-se a les reunions de la politiqueria amb cara d’herois i poder dir, inflant el pit: “veuràs, és que jo sóc el Mandela català”.
Per ser Nelson Mandela, primerament, el que no haurien de fer és somriure a les fotos de l’empresonament. Hi ha una gran diferència entre les fotos del líder negre engarjolat i les fotos del Mandela lliure i políticament decisiu, cal saber quan has de somriure i quan has de tancar la boca. Després haurien d’haver participat de la lluita armada, haver-se jugat la vida violentament i haver-la pres als seus enemics polítics, com quan va fundar i dirigir l’Umkhonto we Sizwe o “ferro de llança de la nació”, el MK, que va emprendre una política de sabotatges contra el poder que volien combatre. A més a més Nelson Mandela fou un líder inqüestionat, admirat, venerat pel seus i després fins i tot pels seus enemics, cosa que no podem dir de cap dels presos polítics catalans, que ni són respectats fora de l’independentisme ni gaudeixen d’un entusiasme popular compacte ni unitari. Mandela va ser vint-i-set anys a la presó, va entrar-hi jove i hi va sortir-ne vell. Mandela va apostar per la reconciliació amb els blancs un cop aconseguit el seu objectiu polític, acabar amb l’apartheid, i no pas abans. Mandela no va participar, des de la presó, per consolidar candidats blancs a la presidència de Sud-àfrica, no va fer política de partit des de la seva cel·la ni va agenollar-se mai davant dels seus carcellers. Per pròpia voluntat, s’entén. Mandela va ser el líder indiscutit d’un moviment perquè els seus companys li van atorgar aquesta condició. No perquè ell ho digués d’ell mateix mirant-se al mirall com un pet presumit.
És lamentable que Jordi Sànchez faci manifestacions cada vegada més equivocades. Una: “no s’hi val a desqualificar la nostra opinió política pensant que està condicionada pel fet de ser a la presó”. Si l’haguéssim de creure podríem arribar a pensar que és un superhome, l’únic polític que no està condicionat pel pany i el forrellat, un cop captiu. Qualsevol persona està condicionada pel seu entorn i no se n’escapa ningú, com bé explica Jordi de Sant Jordi en el seu poema Desert d’amics, de béns e de senyor. El gran poeta va estar efectivament empresonat i tampoc no era negre, però era moro, el moro amic del rei. Jordi Sànchez tampoc fa bé dient que el periodista Andreu Barnils menteix fent la seva feina. De fet, Barnils no fa altra cosa que dir la veritat quan explica que alguns presos polítics treballen per obtenir un indult del govern espanyol i que aquesta estratègia distorsiona l’estratègia dels partits. Si hem d’aconseguir la independència perquè els senyorets de la política ataquin la premsa lliure i qüestionin la credibilitat de persones honrades com Andreu Barnils, francament, és que algú encara no ha entès de què va això de la independència. No es tracta d’abaixar una bandera per enlairar-ne una altra. Ben al contrari, del que es tracta és de fer un país nou, sense blancs ni negres, només amb ciutadans. Humanament tinc tot el cor, i el fetge, i totes les llàgrimes amb els presos polítics, injustament engarjolats. De fet, hi tinc fins i tot un amic personal, pateixo per ell i pels seus companys i faria qualsevol cosa per ajudar a alliberar-los. Ara bé, i dit això, si el xantatge moral dels presos polítics ha de servir per impedir la independència de Catalunya, aleshores, lamentant-ho moltíssim, ja poden llençar la clau al riu.