HUGUET I EL SEU CINISME
Escoltant Huguet i altres dirigents repúblicans dir que no assistiran a la Diada per l’anunci de l’ANC de no convidar-los a la zona VIP com a manera de fiscalitzar la seva desunió i comportament a les institucions, crec que el cinisme ja no pot ser més gran i poso l’article de Bernat Dedeu com a exemple d’aquests comportament i com la manipulació de la societat arriba a límits que mai ens haguessim pensat.
La via Mascarell
Bernat Dedéu
Una bona part dels electors independentistes ja han despertat del somni processista i han entès que l’únic incentiu de la majoria dels seus líders (i de l’estol respectiu de spin doctors, opinaires i assessors) és mantenir la nòmina d’engrunes que els assegura l’autonomisme espanyol. Fins i tot els esperits més naïfs ara ja veuen que l’única il·lusió dels líders d’Esquerra és la mà estesa i la mirada llarga per esdevenir la nova Convergència i remenar les escorrialles de la Generalitat, si és que mai arriben a això de guanyar les eleccions al Parlament més enllà de les enquestes; i ara tothom ja sap, al seu torn, que la Convergència de sempre és sabedora que volen robar-li el seu pastís i malda per desactivar la força simbòlica del president Puigdemont, retornar a la moderació masista-madista, i retenir guinguetes amb molta pasta a repartir com ara la Diputació de Barcelona.
Ara ja sabeu tots, lectors meus estimats, que els convergents van posar la cara de Quim Forn als cartells electorals barcelonins amb l’única i sola intenció de sobreviure com es pogués per acabar pactant amb els sociates a rambla de Catalunya amb Diagonal. Ara que, en definitiva, els hiperventilats hem esdevingut la veu del seny i que tot cristo entén que el cinisme és l’únic punt d’unitat estratègica del catalanisme, és el moment de lloar polítics com Mascarell. Perquè en Ferran (és així com li diem els nanos de la cultureta) tot això que us explico ho coneixia d’antuvi. Ho sabia tan bé com en Santi Vila o la Neus Munté, que van pirar del Govern amb prou temps com perquè la judicatura no els piqués el culet. En el cas de l’amic Mascarell, ja ho sabeu, la cosa ha passat ràpidament d’un projecte brillantíssim per l’alcaldia de Barcelona a una de les vicepresidències de la Dipu.
La política catalana actual es divideix entre els líders que empraran la repressió espanyola per viure durant lustres del martirologi i, per altra banda, aquells veterans a qui no fa falta muscular heroisme perquè saben que la cosa acabarà en rendició
Quan especulava amb presentar-se d’alcalde o fins i tot coquetejava amb concórrer a les primàries organitzades per Jordi Graupera, jo sabia perfectament que en Ferran ja tenia molt ben dissenyat el seu objectiu final. Al capdavall, la política catalana actual es divideix entre els líders que empraran la repressió espanyola per viure durant lustres del martirologi i, per altra banda, aquells veterans a qui no fa falta muscular heroisme perquè saben que la cosa acabarà en rendició, a qui la gallardia no compensa i que amb un càrrec generós a l’ombra ja poden anar tirant. Ara tothom coneix fins i tot els lavabos de la Diputació, però penseu que fins fa ben poc ni el seu president sortia al Telenotícies i, de fet, això del pacte entre la sociovergència de sempre ha causat molt d’escàndol en un principi, però ben aviat, en aquest món d’actualitat frenètica, tot passarà a l’arxiu de l’actualitat neolítica.
A mi, de fet, m’encanta trobar-me sovint en Ferran, sempre somrient i educadíssim, pels viaranys de l’Eixample, i em reconforta moltíssim escoltar-lo quan es lamenta de com de fotuts n’estem els de la meva quinta, tan llestos nosaltres, però tan allunyadets de la vida pública. Em fa gràcia, en definitiva, perquè, anglòfil i hobbesià com soc, sempre m’ha plagut més el cinisme joliu que no pas la mateixa filosofia disfressada de patiment i d’heroisme. Ara que Gabriel Rufián ha decidit que els “18 meses y ni un día más” potser es converteixen en divuit, vint-i-vuit o qui sap quants anys al Congreso, jo li recomanaria que dinés sovint amb en Ferran, perquè ell coneix perfectament l’art de perllongar-se en l’eternitat sense fer tant de soroll i quedant sempre com una ànima entenimentada. La via Mascarell ha triomfat i és bo que un país estimi els seus referents.