FALTA DE LIDERATGE
Es prou clar com diu la Marta Roqueta que l’independentisme ha de crèixer i superar la fase on està, nous lideratges nets de prejudicis i de misèries de partit i del sistema. Es crec una oportunitat per un nou espai des de la societat civil a l’estil Primaries Municipals, transversal, clar i sense hipoteques per assolir els objectius, d’altra manera el processisme sense fre ens farà rodar molts anys.
Enterrar els messies
Marta Roqueta
El procés ha estat una concatenació d’escollits. Primer Artur Mas, amb l’eslògan “la voluntat d’un poble”. Després, Carles Puigdemont, amb l’aura que li confereix treure de polleguera l’Estat i estar envoltat d’una constel•lació d’estrelles del procés inflada a base de selfis a les xarxes socials, jugades mestres judicials i xerrades a centres cívics. El segueix Oriol Junqueras, amb les seves cartes evangèliques a la premsa, que van culminar en la TED Talk que va oferir el gener d’aquest any al Sant Jordi Club, holograma inclòs. Consolidada la mala maror entre els partits, Jordi Cuixart ha esdevingut la figura candidata a aglutinar devotament independentistes de totes les sensibilitats. Els cupaires poden tenir la temptació d’entronitzar David Fernàndez, vist com la persona idònia perquè els anticapitalistes tornin a ser atractius per l’electorat.
La manca d’esperit crític fruit del messianisme, combinat amb l’amiguisme endèmic del sistema de partits i mitjans, divideix l’independentisme polític i mediàtic en sectes i fa la base ciutadana vulnerable al discurs de qualsevol populista autoritari
Els messies catalans acostumen a ser homes, malgrat que el procés ha donat mostres de lideratge i clarividència femenins, com els d’Anna Gabriel i Clara Ponsatí. Fins i tot de Marta Rovira, quan està segura de sí mateixa i no munta escenes com les del cara a cara amb Inés Arrimadas a Salvados. En alguns moments, Muriel Casals i Carme Forcadell van transmetre la mentalitat d’“anem per feina sense floritures” que, a causa de la conjuntura històrica i de la manca de respecte que la masculinitat espanyola ha tingut per la catalana (Jaume Vicens Vives dixit), ha recaigut en les dones.
Cada vegada més, ser independentista sense pertànyer a cap partit i criticar el moviment és més difícil. L’anàlisi és vista com una forma de posar bastons a les rodes, reforçar l’enemic i menysprear els fidels. La possibilitat de fer qualsevol acció no es mesura en els recursos materials i discursius disponibles, sinó en si hi tens prou fe. Si no sabem què fa la Crida o el Consell de la República amb els donatius que rep, no és perquè no ens ho hagin explicat, sinó perquè no hi hem donat prou suport. A diferència dels implementistes, adeptes a la paraula profètica de Puigdemont i que creuen que l’1 d’octubre és prou mandat per fer una República, jo soc realista: ja veureu com la base s’ampliarà si fem un govern efectiu, facilitem governs espanyols d’esquerra, teixim lluites fraternals amb Espanya i donem suport als presos de les llistes, perquè l’Estat té por de la seva dignitat.
La manca d’esperit crític fruit del messianisme, combinat amb l’amiguisme endèmic del sistema de partits i mitjans, divideix l’independentisme polític i mediàtic en sectes i fa la base ciutadana vulnerable al discurs de qualsevol populista autoritari. Fa uns dies, el politòleg Jordi Muñoz –algun dia hem de parlar de la connivència entre acadèmics i partits– escrivia a l’Ara sobre la necessitat de bastir un independentisme post procés. Seria una oportunitat per enterrar els escollits i fer florir els estadistes. L’autoritat d’un líder emana del reconeixement popular, i això fa que les seves accions es puguin criticar i millorar, car no deixa de ser uno di noi. La legitimitat del messies, en fluir de l’autoritat divina, fa de mal fiscalitzar, en establir una relació vertical entre el profeta, que encimbella la piràmide social i dicta la via, i el poble ras, que n’omple la base i es limita a seguir-lo. La transformació no vol dir prescindir de figures que s’ha demostrat que sumen, com Jordi Cuixart, sinó avaluar els seus actes. Com podem saber si l’estratègia de “Som el 80%”, o la de les lluites compartides, funciona? N’hi ha prou amb una victòria electoral, obtinguda sota l’amenaça que l’alternativa són els repressors, per considerar que la ciutadania avala l’estratègia dels partits?
Si l’independentisme vol ser un moviment que fa de la democràcia una bandera, hauria d’encarar aquesta tasca al més aviat possible. Mentre no sigui així, li seguiran faltant líders i li sobraran messies.