EL XOU DE BARCELONA

La cursa per l’alcaldia de Barcelona dona per moltes contradiccions i idees que crec que ja estan pactades de fa temps i simplement embolcallen el producte per presentar-lo a la societat. Posar a l’eix dreta a esquerra davant quan l’eix que ha marcat la societat es independència o autonomia, transversals les dues es faltar a la veritat i dir clarament que el context actual no els agrada i volen tornar al context autonomic on tant a gust podien repartir el pastis.

Ara resulta que l’Ibex és d’esquerres
Iu Forn

Resum del que s’ha publicat fins ara sobre els pactes postelectorals a BCN: la nit que vam saber els resultats, Ernest Maragall es va veure alcalde i va fer un discurs com a tal. I Ada Colau va fer un discurs de “hem perdut i no seré l’alcaldessa”. Però aquella nit en Miquel Iceta va trucar a Colau i li va dir que no es donés per vençuda perquè hi havia alternatives.

A partir d’aquí ha vingut el joc de les cadires, amb combinacions tan diverses com impossibles (algunes): Esquerra-Comuns, Comuns-PSC-Esquerra, Esquerra-Comuns-Junts, Esquerra-PSC-Junts, Comuns-PSC-Ciutadans, Comuns-PSC-Valls sense Ciutadans. Pactes, alguns dels quals ja van néixer difunts, pobrets. Per allò que cantava María Dolores Pradera, però aplicat a la política del “Devuélveme mi amor. Para matarlo. Devuélveme el cariño que te di. Tu no eres quien merece conservarlo. Tu ya no vales nada para mí. Devuélveme el rosario de mi madre y quédate con todo lo demás. Lo tuyo te lo envío cualquier tarde. No quiero que me veas nunca más”.

Quedem-nos, doncs, amb els dos pactes més factibles, ara per ara.

1/ Esquerra-Comuns. Aquest planteja el problema titulat “Què passa amb Colau?”. Perquè en aquest supòsit l’alcalde seria Maragall, com a partit més votat, i no sembla que Colau s’hi quedés fent de primera tinent d’alcalde, oi? Però llavors podria aprofitar per marxar a refer l’alternativa d’uns Comuns sense candidat al Parlament en unes eleccions més o menys pròximes. I allà, depenent dels resultats, potser sumar un bipartit amb Esquerra que permetria als de Junqueras acabar de fer-li la desitjada OPA hostil a JuntsxCat i convertir Colau en vicepresidenta.
L’altre problema és com justifica Esquerra davant l’opinió pública indepe no incloure en el pacte a JuntsxCat, actuals socis al Govern del país i sobretot socis en el projecte “de país”.

2/ Comuns-PSC-Valls sense Ciutadans. Aquest és el pacte favorit d’això que anomenen “les elits” de la capital i fa dies que ens el bombardegen per Twitter, mar i aire. L’objectiu és que BCN no tingui un alcalde indepe. Com sigui. Fixi’s que fins i tot s’ha ofert el gran Bou (PP)! I en això estan. Els mariscals que guien la tropa defensen des de les seves privilegiades atalaies que si Valls és elit, JuntsxCat també. I no pot ser negar a Colau el suport del “vallisme” i, en canvi, veure bé que Maragall pacti amb la dreta de JuntsxCat.

La qüestió és que llavors aquest colauisme gran defensor de la classe obrera ha d’explicar per què accepta el suport de la dreta rica i realment poderosa de l’Ibex i demonitza la dreta catalana que va pel món amb una sabata i una espardenya i a qui l’Estat vol esclafar com sigui. I després ha de convèncer a les bases que els comprin l’artefacte i que les bases no surtin corrent.

Tot plegat, una feina de macramé molt entretinguda visualment i que promet grans moments. Sobretot perquè, com deia el gran savi Josep Català: “Miri’m la boca. La veu? Veu que la tinc petita? Doncs no pretengui que combregui amb rodes de molí!”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*