STRASBOURG, MÉS DEL MATEIX
Crec que cap ciutadà europeu pot entendre la sentència d’Strasbourg donant la raó al TC espanyol per prohibir el Ple del Parlament del dia 9 d’octubre, recordo el que havia de donar compliment al resultat del Referèndum d’independència del dia 1 en forma de Declaració de la mateixa.
Ens diu que era una suspensió necessària en una societat democràtica i ens diuen que la convocatòria va incomplir la decisió del TC de suspendre la llei del Referèndum que era la base de la sessió.
Com diu en Jordi Galves, jurídicament es pot entendre que una instància superior tingui prevalència per una inferior. El que no es pot entendre i es molt preocupant es anar contra la mateixa democràcia i la sobirania d’un Parlament on els representants escollits per la ciutadania van validar pels seus objectius amb el seu vot. Això segons Strasbourg queda en segon pla i la societat entenc indefensa davant aquesta sentència per damunt de la gent i els seus drets bàsics.
La correcció diu que les sentències s’han de respectar, no ho comparteixo, quan son per damunt de la mateixa societat i els seus drets, evidentment, no.
Escandalosa sentència d’Estrasburg
Jordi Galves
Oi que si un jurat de dotze independentistes radicals ha de jutjar un guàrdia civil seguidor del Reial Madrid potser la sentència serà una mica esbiaixada? Oi que si dotze lesbianes justicieres haguessin de dictaminar legalment sobre un milhomes misogin potser hi hauria el perill que la conclusió no sigui gaire equilibrada? La selecció dels jutges i del jurat en aquest sentit ho és tot. Per aquest motiu la justícia que no és simplement una caricatura de justícia intenta, si més no, mirar d’habilitar jutges, de seleccionar persones honrades per al jurat que siguin suficientment imparcials, suficientment independents per emetre sentències vàlides i que siguin respectades. La justícia no té valor si perd la seva legitimitat. La màfia siciliana no pot pretendre emetre justícia sobre Al Capone ni el torero està legitimat per afirmar que el toro no pateix.
La pròpia administració de justícia vol ser, o almenys pretén ser, sempre, un exercici honrat de contenció, d’objectivació, d’independència. Ja no es tracta del pagès Bernat que té un conflicte de marges amb el pagès Ramon i, en qualsevol moment, pot agafar l’escopeta. En ser gestionat per terceres i quartes persones, per mitjancers serens i equànimes, l’enfrontament té més probabilitats d’anar més enllà de l’egoisme d’una de les dues parts. D’arribar a una solució justa, que tingui en compte les dues parts. Encara que una de les dues parts tingui tota la raó del món i l’altra cap ni una. Penso que el judici al criminal nazi Adolf Eichmann l’hauria d’haver realitzat un tribunal internacional, tot i que la sentència del tribunal de Jerusalem fou la correcta, l’única possible. Però hauria estat molt millor que la condemna al gran assassí de jueus hagués estat col•lectiva, de tota la humanitat en el seu conjunt, i no només una sentència dels jutges de l’Estat d’Israel. El rebuig al nazisme no és només cosa de les víctimes jueves. Després de la Xoà tota la humanitat és moralment jueva.
Des d’aquesta perspectiva és escandalosa la sentència que va emetre ahir el tribunal d’Estrasburg, el famós Tribunal Europeu dels Drets Humans que se suposa que tot ho jutja i ho jutja bé, com si fos una sala adjacent de la Vall de Josafat. El Tribunal d’Estrasburg, reglamentista i formalista en excés, no té en compte que els drets humans no sempre poden adoptar les millors formes, que de vegades la vida és molt puta i els humans són humans desgraciats que no tenen la sort de comptar amb l’assessorament i la pulcritud d’un Gonzalo Boye. De vegades la gent, el personal, la plebs, fa pudor d’aixella i és desagradable i, fins i tot obtusa, poc protocol•lària, però això no vol dir que no pugui tenir raó. El més indigne pot tenir la raó i el gran Aristòtil, amb tota la seva ciència, acaba a quatre potes muntat per la seva muller Filis, que el domina i cavalca. La sentència d’ahir determina que el Tribunal Constitucional té jurisdicció i imperi sobre un tribunal regional, cosa lògica que no tindria cap més discussió si no fos que el tribunal regional en qüestió pretén traduir en legislació el referèndum del primer d’octubre, un referèndum d’independència. Un referèndum pel qual Catalunya s’estableix com a nació independent. Si no fos per això, naturalment que Estrasburg té raó i la part contractant de la segona part és la part contractant, com va ensenyar-nos per a sempre Groucho Marx.
Per altra banda, fa molt mal efecte, en un tribunal tan formalista, tan net i endreçat, tan sofisticat, que els jutges hagin estat els que han estat. ¿No en tenien d’altres? No és gaire seriós que en un conflicte sobiranista entre Catalunya i l’Estat Espanyol un dels jutges que jutgen sigui precisament espanyol, concretament la senyora María Elósegui, una joveneta de l’Opus Dei a punt de jubilar-se, ideològicament més propera al franquisme que a Bildu, obertament homòfoba. Ajudada pel magistrat de San Marino Gilberto Felici que és tan progressista com un jutge andorrà, un especialista en l’apassionant món de la jurisprudència de San Marino, una jurisprudència que no evita que com a qualsevol microestat europeu, la llei i l’ordre no siguin tan florents com les activitats econòmiques. Hi ha algun jutge de l’Europa del Nord, de la moral protestant i calvinista en el jurat? Ni un, no siguem ingenus. El president és de Malta, un altre país admirablement democràtic i laic com pocs, el senyor Vincent A. De Gaetano, un microestat fabulós. També cal assenyalar la presència activa del representant portuguès, Paulo Pinto de Albuquerque, antic professor de la Universitat Catòlica Portuguesa, especialista en els costos de la repressió criminal. Alena Poláčková, la representant de la catòlica Eslovàquia fou antiga presidenta del Tribunal Suprem del seu país. L’eminent Helen Keller, suïssa, és una important jurista però representant del particularisme legal suís, a la defensiva respecte la jurisprudència internacional. I Georgios A. Serghides és el representant de Xipre, un altre país germà i mediterrani, amic d’Espanya com en un festival d’Eurovisió.