EL CINISME DE LA MORT

Interessant articles de Josep Lluís Carod Rovira i la seva relació amb Rubalcaba. Constato la indecència dels mitjans i persones públiques alhora de tractar qualsevol mort. Més enllà del tema personal, aquesta persona, era una persona d’Estat espanyola amb clars punts foscos com el GAL per exemple, i la manipulació del Parlament amb l’investidura de Puigdemont per posar dos exemples, i això també es Rubalcaba, per tant cal posar les persones en el seu lloc, vius o morts. El cinisme en que es tracta les defuncions no hauria de ser incompatible amb explicar la realitat sense embuts.

Rubalcaba

per Josep-Lluís Carod-Rovira

Llegeixo unes quantes notes biogràfiques d’urgència sobre Alfredo Pérez Rubalcaba i m’assabento de moltes coses sobre ell que no sabia. Per això em limitaré a parlar del Rubalcaba que vaig conèixer. Jo no vaig tenir-hi tracte fins al 2004, quan era portaveu del Grup Parlamentari Socialista al Congrés i jo diputat al Parlament i estava al capdavant de l’ERC de llavors. “Aquest Rubalcaba és el més llarg i espavilat dels socialistes”, m’havia dit el president Pujol, anys enrere. Per això, quan un vespre, a la Moncloa, el president Rodríguez Zapatero em va comentar que, si no hi tenia inconvenient, faria venir el portaveu del seu grup al final de la nostra conversa, vaig assentir, tot posant-me en guàrdia, de manera instintiva. És el record més llunyà que en tinc i, malgrat que ja en fa 15 anys, encara el veig a ell, apareixent tranquil•lament pel fons de l’estança i adreçant-se a mi amb una educació i una amabilitat que ja va mantenir, amb mi, per sempre més. Feia pocs mesos de l’entrevista que el tòpic atribueix erròniament a Perpinyà i, sense embuts, va preguntar-me: “Però, a veure, tu, amb quines persones et vas entrevistar? Quins dirigents de l’organització eren?”. Amb la mateixa naturalitat vaig respondre-li: “Doncs, no ho sé, perquè, francament, ells no es van presentar i no ens havíem vist mai abans…”. Va somriure, incrèdul, davant la mentida i més encara quan vaig afegir-hi, amb ironia: “A més, per un moment vaig pensar que no fossin dels vostres, del CNI, perquè no podia ser que, tractant-se de bascos, mengéssim tan malament”.

Als inicis de la negociació de l’Estatut, vaig tenir-hi algunes reunions paral•leles a les oficials de grup i, fins i tot, algun sopar discret ell i jo sols, al centre de Madrid, davant la sorpresa dels escortes respectius. Justament, en aquestes trobades és on veus la imatge real de les persones i on apareixen confidències i s’insinuen complicitats, més personals que no pas polítiques. Ell era un any més gran que jo i procedia també de l’activisme antifranquista, però aviat vaig comprovar que teníem dues lleialtats nacionals distintes i que aquesta circumstància seria un mur insalvable, a l’hora d’arribar a acords en profunditat, no pas a aspectes menors. Això, però, no va afectar mai la nostra relació personal, que va ser sempre fluïda, respectuosa i fins i tot afable, des de trinxeres no sols diferents, sinó contraposades. Madridista fins al moll de l’os com ell era, m’agradava de tocar-li el voraviu sempre que en tenia oportunitat, davant les derrotes o errades del seu club, mitjançant missatges telefònics que sempre contestava amb el seu sentit de l’humor tan personal, fi i intel•ligent, propi d’un professor universitari, culte i trilingüe. Recordo una reunió a Pedralbes, en ple debat estatutari, en un petit comitè de dirigents socialistes, d’aquí i d’allà, i d’ERC, quan va posar la mateixa cara de sorpresa que tots els assistents en sentir l’aleshores president Maragall afirmar, tot alçant-se, davant l’atzucac en què ens trobàvem: “Sortim nosaltres de la reunió i que s’hi quedin només els socialistes, a veure si s’aclareixen i tornem-hi més tard”…

Va ser un dia a Madrid, que, sols tots dos, em digué, com qui fa una confidència no reproduïble: “No, però si vosaltres teniu raó. Si jo ja ho sé que sou una nació! El que passa és que has de comprendre que no podem dir-ho, perquè si ho fem, se’ns mengen vius…”. Vaig comentar-li en aquell moment que aquesta era, exactament, la mateixa argumentació que el filòsof J.L.Aranguren havia sostingut en una trobada d’intel•lectuals a Sitges, dues dècades abans: “Vostès tenen tota la raó del món en el seus plantejaments i en el que diuen, però a veure qui és el valent de nosaltres que té el coratge de dir-los-ho als nostres!”. Ni tenint el nostre suport com van tenir en la investidura de Zapatero, davant un Rajoy cap de l’oposició, vaig veure que mai, mai, mai, no arribaríem a un acord només per la simple via del diàleg, perquè ells, a més de la paraula, tenien i tenen la força. I estaven disposats a fer-la servir. La tarda mateix en què apareixia al programa Tengo una pregunta para usted, a TVE, va telefonar-me perquè fos conscient de l’audiència de l’emissió i del morbo que hi provocava la meva presència. Després d’haver-hi amollat el “Yo me llamo Josep-Lluís aquí y en la China popular”, responent la intransigència lingüística de bona part del públic, ja no me’n va fer cap comentari posterior.
El 2010, un dilluns al matí, a quarts de nou, vaig rebre una trucada al meu mòbil. Era el llavors Vicepresident i ministre de l’Interior, Rubalcaba, com era conegut, només pel segon cognom. Tres cooperants catalans havien estat segrestats a Mauritània per Al Qaeda i ell era a punt de començar una reunió sobre aquesta tema, amb els serveis d’intel•ligència d’altres tres estats: “Et truco perquè, acabo de llegir l’informe del CNI on diuen que, a les quatre setmanes, ja hem contactat amb els segrestadors. Però continuo llegint que, als quinze dies, qui ja hi havia parlat era el govern català i he pensat que tu hi tindries alguna cosa a veure”. En confirmar-li el contacte, em preguntà que com ens ho havíem fet i vaig dir-li que sense diplomàcia professional, ni serveis d’informació, ni exèrcit de terra, mar i aire, com sí que tenien ells. “Com, doncs?”, insistí. “Si, home, a tu t’ho explicaré, ministre de l’Interior del Regne d’Espanya…”, vaig concloure, tot somrient. L’estat n’assumí tot el protagonisme i nosaltres ens en vam apartar, davant el perill que la solució s’espatllés i ens en carreguessin els neulers.

La sorpresa davant la primera notícia de l’ictus ha preparat el camí per a l’impacte posterior de la seva mort. Uns quants factors, arribats tots alhora, expliquen el seu mal resultat electoral, sent ell el líder del PSOE. Després del daltabaix a les eleccions, el 2014 abandonà oficialment la política i tornà a la universitat, com a professor de química, si bé sempre va procurar mantenir la seva ascendència en qüestions d’estat, sense abandonar mai el seu parlar pausat i serè, aplicant la lògica a un discurs que pretenia convèncer per la coherència i la racionalitat, en un àmbit on senyoregen tan poc com el bon gust i el rigor. Però no sóc tan ingenu com per no adonar-me que la seva pulcritud en les formes, sincera pel seu perfil cultural, era, alhora, l’embolcall d’un posicionament absolutament intransigent pel que fa a la intangibilitat territorial de l’estat, és a dir, el caràcter innegociable, inqüestionable i immodificable de la unitat d’Espanya. A això, hi supeditava tota la resta de plantejaments ideològics, atès que aquest n’era l’essencial.
Era, sí, un home d’estat, d’estat espanyol, clar, per damunt de tota altra consideració, amb tota l’herència negativa i la càrrega repressiva que aquesta condició comporta, sobretot si n’ets responsable d’Interior. Ara s’ha explicat com, fins i tot al marge del PSOE, per raons d’estat, va influir perquè el Parlament de Catalunya no investís Puigdemont com a President, això sí, amb una col•laboració catalana plural imprescindible. I aquell 30 de gener de 2018 ja va quedar clar que frenàvem i que hi havia un gir en profunditat, acceptant les limitacions imposades a la sobirania del Parlament i a la voluntat de l’electorat. Rubalcaba tenia clar que mantenir la unitat d’Espanya tenia un cost davant la comunitat internacional, però creia que s’havia d’estar disposat a pagar-lo per impedir, com fos, la independència de Catalunya. Per això la premsa espanyola més ultra li dedica, ara, la portada sencera i li plouen els elogis de l’Espanya de sempre, de dretes i d’esquerres, com una mena d’advertiment a Pedro Sánchez, perquè no s’aparti del camí recte.

Ara, amb la seva desaparició, recordo només els moments de conversa privada i, fins i tot, de confidència personal, sabent, ell i jo, que mai no ens negaríem la paraula ni el tracte afable, però que, a l’hora de la veritat, continuaríem sent fidels a una lleialtat superior. Ell, a l’estat espanyol. Jo, a la nació catalana, completa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*