EL XANTATGE AMB EL PSOE

La coacció dels mitjans interessats per acceptar les engrunes del pressupost que ai las simplement validarien el que ens pertoca per llei, no es cap regal, però això a l’Estat es ja un gran mèrit que en la segona part faltaria veure si es compliria, cosa que dit sigui de pas mai s’ha fet, es una dada per navegants. Dit això el xantatge de dir que si no s’aprova el Pressupost vindrà el llop de l’ultradreta i serà pitjor també es fals.

El PSOE es simplement i com diu en Victor Alexandre, el botxi amable, però botxi i per tant el lloc ja el tenim aquí, de fet no ha marxat mai i la coacció ajudada per la desorientació dels nostres partits es un insult a la societat catalana inacceptable.

El PSOE ens farà lliures

per Víctor Alexandre

Deu conservi la innocència –si és que no és impostada– d’aquells catalans que creuen veure diferències de fons entre el PSOE i el trident format per PP-Ciudadanos-VOX amb relació a Catalunya. Diferències de forma, sí que n’hi ha. És clar que n’hi ha. I aquest detall, per a un país com Catalunya, capaç de perdre el senderi per l’estètica, és determinant. L’estètica, en aquest cas, consisteix a guardar les aparences i mesurar les maneres per tal que no es noti que el trident i el PSOE són dues cares d’una mateixa moneda.

Hom dirà: “Que potser no és millor un carceller plàcid, que et tracti amb una mínima formalitat, que no pas un que ho faci a crits i a cops de fuet?”. La resposta sembla tan òbvia que es diria que només un eixelebrat pot contestar que, posats a triar, s’estima més el segon que no pas el primer. Però parem-hi atenció, perquè tant una resposta com l’altra són altament reveladores del pensament que les emet. En el cas del qui demana el carceller ‘bo’, hi trobem l’actitud pròpia d’algú que, en realitat, no té cap intenció de fugir del camp de presoners. Algun dia, qui sap quan, potser sí, però no pas ara. I és clar, atès que preveu estar-s’hi una bona colla d’anys, pensa que sempre és millor un carceller plàcid que un de geniüt.

En el cas del qui, ni que sigui a contracor, opta pel carceller geniüt, hi trobem algú que no sols entén que el carceller ‘bo’ és el parany-narcòtic destinat a frenar els seus anhels de fugir, sinó que també entén que l’opressor ha evolucionat prou per saber que les fuetades, al principi, intimiden els captius, però tard o d’hora acaben convertint-se en un revulsiu que els ajuda a prendre consciència del seu estat de postració i els empeny a la revolta. En altres paraules: l’opressor no vol Espàrtacs, i, per tant, el més murri per part seva és no tibar la corda i tractar els esclaus amb un cert decòrum. Altrament, es revoltaran.

Aquesta és, doncs, la missió del PSOE, ser el narcòtic que desmobilitzi l’independentisme i el sumeixi en un estat de somnolència tot fent-li creure que la independència ja no té sentit perquè ara, a l’Estat espanyol, manen els ‘bons’ i cal tenir sentit d’Estat, d’Estat espanyol, i aprovar els pressupostos de Sánchez. D’aquí ve l’eslògan del PSOE en totes les conteses electorals: “Si tu no véns a votar-me, ells [els dolents] tornen”. És l’eslògan d’un partit que, més enllà d’alguns matisos en àmbits de caràcter social –haver d’aparentar que és d’esquerres li imposa certes servituds–, no té cap projecte per a Catalunya, cap ni un, que difereixi del que tenen PP-Ciudadanos-VOX.

Pedro Sánchez només és un farsant. Un farsant del mateix nivell de Zapatero, amb una política –si generosament se’n pot dir així– d’accions populistes, és a dir, d’actes propagandístics que li donin un vernís dialogant i que facin creure al món que ara, a l’Estat espanyol, a diferència d’abans, hi ha un govern demòcrata de pedra picada.

Aquesta fal•làcia faria riure si la situació no fos tan dramàtica, perquè no cal ser cap llumenera per saber que la ultradreta, des del 1939, no ha deixat mai de governar Espanya. Mai! La ultradreta és a totes les institucions i a tots els organismes de l’Estat: polítics, jurídics, militars, policials… Només cal veure el despotisme amb què l’Estat espanyol viola els drets humans, fabrica proves falses per incriminar persones desafectes o per desprestigiar el cos de Mossos d’Esquadra, i apallissa, empresona o empeny a l’exili els demòcrates que no se sotmeten al principi feixista de la ‘Unidad de España’.

Fixem-nos en les recents declaracions de José Luis Ábalos, ministre de foment i secretari d’Organització del PSOE amb relació a Catalunya. Ábalos, després de titllar el president Torra d’“il•luminat” i de definir el PDeCAT i ERC com a “partits extremistes” que “proven d’imposar” el seu model de societat, ha afegit que “l’unilateralisme, la imposició, el no reconeixement de l’altre i el menyspreu al diferent són coses fonamentals”. No es pot ser més cínic. Són les paraules del portaveu d’un Estat ultranacionalista, que pretén imposar unilateralment el seu model de societat a la nació catalana, que es nega a reconèixer l’existència d’aquesta nació, que menysprea els seus drets i llibertats i que exigeix el sotmetiment a la identitat espanyola com a principi sagrat del pensament únic. Sí, no hi ha dubte que el PSOE, el carceller ‘bo’, ens farà lliures.

Ens diu el govern espanyol, d’altra banda, per boca del ministre Ábalos, que “tot diàleg i negociació han d’estar sotmesos als límits de la legalitat”. Doncs no, de cap manera. Tot diàleg i negociació han d’estar sotmesos a la justícia. I una legalitat com l’espanyola, que no és justa, ha de ser transgredida per principi ètic. No hi ha una Espanya de PP-Ciudadanos-VOX i una Espanya del PSOE. Només hi ha una Espanya, i és l’Espanya de PP-Ciudadanos-VOX-PSOE.

La gran diferència entre l’absolutista i el demòcrata és que, per al primer, l’Estat es fonamenta en el principi de legalitat; per al segon, en canvi, la societat es fonamenta en el principi de justícia. Deixem-nos, doncs, de disquisicions inútils sobre quin és el millor carceller que Catalunya necessita. El que Catalunya necessita és la llibertat. La resta és pentinar la gata.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*