ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA RENDICIÓ

Escoltant ahir Ines Arrimadas sobre l’afer dels Mossos que respecten les decisions judicials però com si no tingues importància insistir en voler fer passar els Mossos com a policia política, es simplement viure en un relat que res el fa canviar, ni tant sols la realitat. Igualment podríem dir del tripartit andalús del quals diu que ells nomes han pactat amb els populars, prenent directament per estúpida la gent.

Tanmateix, aquests relats de ficció malauradament també son guió dels nostres partits i com diu Astrid Bierge, hi ha dos tipus de rendició, la del simbólisme sense avançar ni desobeir ni un milimetre, n’hem tingut un nou exemple amb les lleis suspeses pel TC que no tornaran per molt que ho pregonin, i per fer veure que hi tenim molt a dir en el judici als ostatges polítics i que son una gran oportunitat. Tot plegat una gran mentida per sortir de l’atzucac i d’una forma o altra retornar a la zona de comfort de l’autonomisme.

La rendició d’Esquerra

per Àstrid Bierge
Tenim sobre la taula dos formats de rendició. D’una banda, la de l’univers convergent, que tira de pastanagues com la Crida, el Consell per la República o la tardor calenta i de mentides barroeres tipus si fos per nosaltres Puigdemont ja hauria estat investit president -que dius, quins sants collons. D’altra banda tenim a Esquerra, que un cop passades les eleccions va decidir renunciar obertament a la independència com a objectiu a curt o mitjà termini.

És a dir, l’estratègia independentista dels convergents és un bluf i la d’Esquerra és inexistent. De Convergència ja en vaig parlar i tampoc és que hi hagi primícia perquè porten tota la vida explicant-nos sopars de duro. Però la mutació d’Esquerra és la més sorprenent que he vist mai en política i quan sento parlar els seus representants encara m’he de fregar els ulls per comprovar que sí, que són les mateixes persones d’abans.

Esquerra, després de dir que renunciava a la via unilateral perquè ens matarien com a cuques, ara vol ampliar la base. Per això presenten Maragall com a alcaldable per Barcelona, perquè el seu perfil és idoni per acostar-se i pactar amb els qui encara tenen somnis humits amb l’Espanya federal i plurinacional que va voler vendre Zapatero. El gran problema d’aquest pla no és només que sigui lent, sinó que no soluciona els problemes que ens van impedir tirar endavant l’octubre del 2017, ni tan sols si assumim l’amenaça de violència extrema com a motiu vàlid i creïble per l’enretirada. És a dir, si l’estat espanyol està veritablement disposat a utilitzar l’exèrcit en contra de la població, ho farà siguem 5 o siguem 7. I així amb tot. Cap dels motius que puguem pensar per explicar la nostra derrota hauria estat superable pel fet de ser un quinze o un vint per cent més de gent.

Sergi Sol, el de la sopa, publicava l’altre dia un article en què deixava molt clar quin és l’objectiu d’Esquerra a curt termini. Després de dir que els crítics som uns hooligans i tal, escrivia que “l’únic embat de debò” és el judici als presos i que per tant “cal saber rendibilitzar-lo al màxim”. També aquí, Esquerra s’està marcant un objectiu absurd. D’aquest judici en serem purs espectadors, no hi tenim res a pelar, no hi ha res que puguem fer per decantar la balança. Naturalment descarto com a eina de poder la nostra influència sobre uns pressupostos que, si no surten, es prorroguen i punt. Per tant, plantejar aquest judici com la millor oportunitat per plantar cara a l’estat o per avançar en algun sentit, demostra fins a quin punt Esquerra ha renunciat a tot. I demostra, també, que un país no pot ser dirigit per ostatges perquè llavors és el país sencer el que queda segrestat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.