LES PARADOXES DE LA VIDA

Ja hem vist com la testosterona des de Madrid diu que res impedirà que el Consell de Ministres espanyol es celebri a la colonia peti qui peti, enviament de piolins i amenaces de 155 inclosos. De fet les mobilitzacions que es preparen potser haurien de pensar que han passat aquest darrer any coses molt més greus que aquesta reunió i com diu en Bernat Dedéu, els de la reunió hi son gràcies al suport dels nostres partits a Madrid a canvi de res. Potser algú hauria de plantejar si l’objectiu no es equivocat i deixem de viure les paradoxes del simbolisme amb normalitat.

Montserrat detox

Bernat Dedéu

Després d’inventar un nou tipus inèdit de vaga de fam, que no posa en perill la pròpia vida (i amb data de caducitat), podria semblar que al processisme li venia sequera de jugades mestres. Però el president Torra ―home de lletres i, com diu ell mateix, d’ideies― ha tingut la portentosa capacitat de dur encara més lluny l’art de la fumera. Per aconseguir-ho, el 131 s’ha imposat allunyar-se de l’àmbit dels afers humans i, com ha passat amb altres Molt Honorables, ha visitat Montserrat per quadrar l’agenda amb l’altíssim. En el cas que ens ocupa, pacientíssims lectors, el president no s’hi ha dirigit a resar ni a comprar mató, com faria qualsevol padrina del rerepaís, sinó a perfectir l’art del dejuni amb una dieta detox d’un parell de dies. Poc importa tenir la tribu amb la bòfia qüestionada i el conseller del ram policial sota mínims, car quan un home posa el seu cos a disposició de la divinitat durant quaranta-vuit hores, qualsevol altre problema esdevé risible.

Mira que n’han vist, de gestes, els benignes monjos de la muntanya sacra, però fins i tot l’abat Soler flipava cogombres amb la proesa. De fet, els responsables del monestir farien santament d’abandonar allò de les trobades espirituals amb ateus recalcitrants per centrar-se de ple en rendibilitzar comercialment aquest dejuni a temps parcial. El Montserrat detox no pot ser un fet excepcional, ni patrimoni d’un sol home; hauria de ser un programa de règim previ a Nadal que perpetrés tot català amb el mínim de consciència nacional. Dos dies, dos!, quaranta-vuit hores sense ingerir res més que aigua: i amb el consegüent diploma, si tenen la bondat. Manquen pocs dies perquè la tribu hagi de sotmetre’s a una horripilant ingesta de carn d’olla, torrons i d’altres espantoses viandes. No se m’acut millor pensada que obligar tot déu a un radical detox per deixar la panxeta més ferma que les galtes de la Moreneta. Amb una inscripció de deu euros, com a la Crida, ja faríem el fet.

De ser els herois dels atemptats a la Rambla i de l’1-O, el cos de Mossos ha passat a viure permanentment intervingut, desmoralitzat i, petit detall, tremendament disposat a cascar manifestants indepes

I què passava mentre el Molt Honorable feia l’heroi nacional entre relíquies i sants? Doncs al país del procés qualsevol afer polític és una contingència. Res, conyetes sense importància. Com dèiem abans, de ser els herois dels atemptats a la Rambla i de l’1-O, el cos de Mossos ha passat a viure permanentment intervingut, desmoralitzat i, petit detall, tremendament disposat a cascar manifestants indepes. La cosa s’ha saldat, encara que sembli increïble, amb el president exigint canvis dràstics que acaben amb unes simples disculpes del conseller als seus agents. L’afer es podria comparar amb una república bananera, però fins i tot aquests indrets tenen la seva dignitat. En un altre ordre de coses, que dirien els cursis, mentre el president bevia camamilla (sota atenta vigilància mèdica), la població, seguint les ordres d’apretar els polítics, amenaça amb sortir al carrer quan Pedro Sánchez i els seus visitin la colònia per fer un Consell de Ministres a Barcelona.

La paradoxa no podria ser més genial. Encoratjada pel president, la massa independentista sortirà al carrer en pocs dies per protestar contra un govern espanyol que, ai las, van investir els propis partits independentistes sense esperar cap mena de contrapartida. Sovint la història regala unes giragonses que t’hi cagues, ja ho veieu. Sabut això, els meus conciutadans farien santament de no tallar l’AP-7 ni paralitzar l’aeroport (coses que s’haurien hagut de fer l’1-O o els dies posteriors, dit sigui de pas), sinó manifestar-se directament a les seus de Convergència o d’Esquerra, socis fundadors de govern d’aquest malvat PSOE del 155. Podrien fer això o, en imitació de la més alta instància del país, viatjar a la muntanya sagrada per fer-hi el Montserrat detox. Jo, com el president, optaria per la segona opció. Perquè, amics meus, en el futur haurem de menjar tanta merda que un parell de dies sense ingerir res ens semblaran un autèntic regal del cel.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*