LA PARADOXA

Vivim en una paradoxa constant fruit de molts anys de modelar la manera de fer i la mentalitat de les persones.

Escoltem al PSOE demanar el vot dels Pressupostos i separar això dels ostatges polítics amb tot el cinisme, ells autors del 155 i que han endurit les penes de l’advocacia de l’Estat, no son res més que fruit del Règim del 78. Escoltem com diu Oriol Jara com ens dibuixen fora les nostres fronteres, com a fanàtics que parlem una llengua per molestar i perseguim qualsevol que no combregui amb una idea única, i els nostres avis veuen com els botxins de la Dictadura segueixen sent protegits i les víctimes culpabilitzades.

Es una paradoxa constant que nomes trencarem sortint d’aquest paper que ens han fet creure teniem reservat, i ara es una oportunitat.

La culpa és vostra

per Oriol Jara
Sí senyor, fora de Catalunya, a Espanya, pensen que aquí marginem a la gent que parla castellà. Que l’educació catalana es basa, estrictament, a inflamar el cervell dels alumnes explicant mentides sobre Espanya. Que hi ha una mena d’escamots que patrullen els carrers de Barcelona, de Girona, de Tarragona i de Lleida per caçar a tots aquells que no retolen en castellà les seves botigues. Es veu que pensen, fora del nostre país, que aquí tenim una obsessió malaltissa per assetjar a tots aquells que no són independentistes. L’obsessió per culpabilitzar-nos i per atacar-nos ha arribat fins al paroxisme. No cal que em creieu a mi. Els judicis que es faran contra els líders independentistes són la mostra exacta i precisa de la persecució que estem rebent i de les mentides que s’aboquen contra nosaltres. Tot això que he dit no seria veritat si no quedés demostrat per les penes de presó i les acusacions de violència que s’estan tramant contra els nostres polítics.

És evident que ha crescut la brama que som una comunitat violenta, salvatge i fanatitzada. És difícil fer canviar aquesta opinió perquè la premsa l’ha esbombada sense fre a tot Espanya. És tan greu, la situació. És tan absurd tot el que s’està dient contra els independentistes que, si fos cert, Catalunya seria una distòpia absurda pròpia d’una sèrie de Netflix. No se n’adonen, que la seva bogeria és tan demencial que no serviria ni com a guió d’una ficció. Imagineu-vos per un moment una Catalunya amb fanàtics que ataquen la gent per parlar castellà pel carrer. Una Catalunya on a les escoles es criminalitza tot allò que és espanyol o en castellà i es pengen retrats de Puigdemont i s’obliga els nens a agenollar-se i pregar per la nostra Santa nació. Imagineu-vos una Catalunya on, certament, la policia política persegueix a tots aquells que no combreguen amb la independència del país. Imagineu una Catalunya molt semblant a l’Espanya real que va existir durant 40 anys. Perquè totes aquestes mentides que es diuen sobre Catalunya no són res més que una projecció culpable d’una realitat espanyola que sí que va existir.

La persecució ideològica i lingüística que els catalans van patir no només durant el franquisme sinó durant les dictadures anteriors i fins i tot durant la República. Una Espanya que sí prohibia llengües i perseguia professors i alumnes. Una Espanya que va traumatitzar milers de catalans amb repressió, amb violència, amb fanatisme i grans quantitats de nacionalisme. I els hereus polítics i culturals d’aquesta Espanya podrida ens aboquen a nosaltres les seves culpes sobre la seva veritat històrica. Ens acusen de tirania, de violència, de fanatisme, de persecució. Com una manera d’exorcitzar la seva veritable culpa. Una culpa, d’altra banda, que encara no han aconseguit netejar després de 40 anys més de democràcia.

Resulta que ara, altre cop, tornem a tenir polítics catalans a la presó a punt de patir penes llarguíssimes i la societat catalana ho suporta, estoicament, penjant llaços grocs i intentant no ofendre ningú. I d’aquest pacifisme, d’aquesta calma, d’aquesta tranquil•litat, d’aquesta visió democràtica i pacífica, no només se’n burlen sinó que li donen la volta perversament per convertir-la en una mena de dictadura nazi del segle XXI. No només aguantem tota la seva tirania sinó que, a sobre, suportem que ens acusin de tirans. Ja és hora que deixem de fer el paperina i els diguem que si volen treure’s de sobre el sentiment de culpa vagin a un psicòleg, com fa tothom. Que no ens utilitzin més.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*