LA PROVA DEL COTÓ

Demà, Pablo Iglesias va a visitar Junqueras a la presó i sobre la taula entre d’altres coses hi hauran els Pressupostos del Govern socialista que tenen el seu suport.

Qualsevol gest de voler negociar els mateixos serà una nova falta de respecte a la ciutadania catalana, crec ja intolerable. Aquesta negociació seria en si mateixa una declaració de legislació autonomica i abandonament definitiu del mandat de l’1 d’octubre i el que es més greu, la normalització d’una situació que com ha denunciat recentment el Parlament de Flandes no es de rebut en una Europa democràtica, com diu en Cotarelo, El poder, per a què es vol?

El poder, per a què es vol?

per Ramón Cotarelo

El conflicte Espanya-Catalunya és sobre el poder, la seva adquisició i el seu ús. Com sempre en política. Al marge d’altres consideracions, les relacions entre les dues entitats són jeràrquiques. L’estat espanyol té tot el poder amb les limitacions pròpies dels usos de l’Estat democràtic de dret i el context internacional.

L’aspiració de l’independentisme governant a Catalunya, o semigovernant, perquè la pèrdua de la majoria parlamentària ho fa perillar en el comandament, és reforçar el seu poder a fi de gestionar els seus recursos i governar-se amb les seves lleis. Vol el poder necessari per ser independent. No el té i la prova és que, malgrat haver declarat la seva independència, no és capaç de fer-la efectiva perquè no controla el seu propi territori.

Per això totes dues entitats, Estat i Generalitat, es troben en conflicte. El problema del primer és la proporcionalitat, el del segon la resistència. L’Estat disposa d’una maquinària amb una capacitat d’overkill contraproduent. Respondre al procés independentista empresonant durant un any sense judici als seus dirigents o forçant-los a l’exili no només no resol el problema sinó que és el principal obstacle per a resoldre’l.

Alhora, la Generalitat independentista exerceix una parcel•la de poder sotmesa al control del jeràrquicament superior. Aquest mira d’aconseguir l’acceptació del sotmès de bon grat però, si ho creu necessari, recorre a la coerció. La Generalitat esgrimeix una pretensió de legitimitat demicràtica d’arrel i manté la seva reivindicació independentista, esperant obligar l’Estat a acceptar-la a través d’un referèndum pactat. Aital cosa és perfectament possible en altres països democràtics, com el Canadà i el Regne Unit. No a Espanya, que no és un Estat democràtic de dret, cosa que pretén ser, sinó un règim autocràtic, hereu d’una dictadura sanguinària i disfresat de democràcia amb una Constitució la funció de la qual és la d’una fulla de parra.

En aquestes condicions, l’independentisme, que juga en desavantatge, ha de fer valer totes les oportunitats o acceptar la perpetuació del sotmetiment als designis d’un Estat concebut no només al marge sinó en contra de Catalunya. L’episodi que s’obre amb l’aprovació dels Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) és el millor banc de proves imaginable del que es diu.

Els fets volen que l’Estat depengui el vot favorable independentista per al compliment de les seves funcions. En conseqüència, la Generalitat disposa d’un poder significatiu per aconseguir els seus objectius. El conflicte es fa patent i fins i tot s’exagera perquè, lluny de buscar el diàleg amb l’independentisme, l’Estat intensifica la seva hostilitat judicial a tots els fronts, com es veu amb la persecució del conseller Buch, el processament del major Trapero i el recurs d’inconstitucionalitat per la declaració del Parlament contra Felip VI. En l’ordre retòric i declamatori, el govern espanyol pressiona l’independentisme amb demagògia i xantatge a través dels PGE, fent veure que posa una consideració identitària per davant del benestar de tots els espanyols, catalans inclosos, ho vulguin o no.

Què farà la Generalitat? Si recorrem a l’experiència, claudicar i donar suport als PGE de la pseudoesquerra espanyola en la situació colonial que es viu a Catalunya, traient-ne, potser, algun benefici menor en inversions que només farà més patètica la submissió. Si això passa no només s’haurà cedit en la qüestió molt simbòlica dels presos (cosa que facilitarà que l’Estat continuï empresonant independentistes arbitràriament) sinó també en la del referèndum d’autodeterminació. Perquè si l’unionisme pretén justificar l’existència de presos per la divisió de poders no pot justificar la falta de negociació d’un referèndum d’autodeterminació si no és amb la negació arbitrària i sense arguments pròpia de la relació colonial que vol conservar a Catalunya.

Els partits independentistes tenen, excepcionalment, una palanca de poder eficaç davant l’Estat a base de negar l’aprovació dels PGE. La disjuntiva, en conseqüència, és simple: o bé la fan servir, recordant que el poder només és eficaç si es passa de l’amenaça als fets, o bé hi renuncien i n’assumeixen les conseqüències. I la primera de totes és que la direcció del moviment independentista passarà definitivament a la gent als carrers, tenint en compte que els partits incompleixen el mandat de l’1-O.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*