UNITAT D’ACCIÓ
Ara i sempre, però ara més que mai cal un lideratge fort amb l’independentisme unit amb els seus diferents accents però compromés amb una mateixa línia a seguir.
Es molt clar que no hi es. Aquell ultimàtum del President ja ha estat desautoritzat pels partits que el tenen que dur a terme i això no hauria de passar. La CUP ja ha dit prou, Esquerra per boca d’en Sabrià diu que cal unitat d’acció quan la seva manera de fer ha anat en direcció contraria, en Rufian des de Madrid ja ho posa en dubte la perdua de suport a canvi de res al PSOE, de fet un personatge amb nul·la credibilitat des que va dir que amb 18 mesos abandonarien el Congreso i desprès de tot el que ha passat segueixen fent autonomisme a la capital espanyola, un PDCAT i Junts Per Catalunya dividit, i projectes al vent com el Consell de la República que no existeixen fan com diu en Josep M. Torrent en una reflexió interessant demanar al President un lideratge clar i sobretot fer coincidir relat i fets, cosa que hem tornat a veure amb la carta a Sanchez que poc o res te a veure.
President Torra, lideri
per Josep M. Torrent
Hi ha dos elements que han contribuït decisivament a fer atractiu el moviment independentista català: la força pacífica i massiva de la seva gent (recordeu? milers de manifestants al carrer que no han trencat ni una paperera) i l’autoritat moral d’haver esgotat tots els procediments democràtics per trobar una entesa amb l’Estat espanyol. Aquests dos pilars són els que han servit per posar Catalunya a totes les televisions del món, als despatxos de les principals cancelleries del planeta i en l’agenda política europea. La força de la gent, la convicció, l’actitud pacífica que no mesella, i un lideratge polític i social.
Primer el president Artur Mas i després el president Carles Puigdemont van portar les regnes polítiques del país fins a l’1 d’octubre en plena comunió amb una majoria social d’aquest país. I els líders de la societat civil organitzada, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, van saber gestionar les masses que ocupaven el carrer pacíficament. És a dir, unitat estratègica àmplia i transversal com a antídot als cants de sirena radicals. Seria més discutible analitzar de la mateixa manera els dies posteriors al referèndum i el paper que va tenir cada un dels principals actors. Però ja hi haurà temps per fer-ho. El que és rellevant és que fins i tot després de l’aplicació del 155 per part del govern de Mariano Rajoy amb el suport de PSOE i Ciutadans, de cara a l’opinió pública, la imatge d’unitat estratègica no es va acabar de desfer.
Un any després de l’1 d’octubre cal fer una reflexió de què s’està fent i, sobretot, com s’està fent. Hi ha un fet inqüestionable, els protagonistes del Procés, els que van liderar aquell moment estan a la presó o a l’exili. En ple segle XXI hi ha presos polítics i exiliats. Però també és cert que els incidents que hi va haver en acabar la manifestació i l’acte del Parc de la Ciutadella de Barcelona són un seriós toc d’atenció, són un símptoma. Hi haurà qui els voldrà magnificar, qui amb la mirada curta o amb interessos aliens els posarà d’exemple de descontrol institucional o de deriva tumultuària. Els incidents van ser localitzats i minoritaris però hi van ser. I fan mal a la imatge i a la causa legítima i pacífica d’un país que només vol decidir ell mateix el seu futur.
En el fons, el símptoma del que va succeir dilluns 1 d’octubre del 2018 és que s’ha perdut, o no està clara, la unitat estratègica dels que estan governant aquest país, i dels partits i entitats que li donen suport. S’ha perdut el lideratge del president Puigdemont -relegat a l’exili de Bèlgica- i al president Quim Torra li costa trobar el to de líder i estadista que el país necessita. Ara ja no és modern dir-ho, però és més necessari que mai marcar un full de ruta. Segurament no s’haurà d’explicar per no donar arguments a l’Estat, però si existís una estratègia de fons, a curt, mig o llarg termini, és igual, els missatges polítics serien més sòlids i creïbles. No n’hi ha prou amb la retòrica de la implementació de la República.
Però també cal un anàlisi tàctic i conjuntural de la situació. El paper del govern amb la manifestació dels provocadors de dissabte, l’actuació dels Mossos, la poca traça del missatge del president Torra als CDR que era de manual que PP i Ciutadans voldrien utilitzar (aquí, cal reconèixer la valentia del ministre de Foment, José Luis Ábalos, per sortir a dir que es posaven en boca de Torra coses que no havia dit, però també la renúncia a la veritat de Pedro Sánchez que hores després va desautoritzar el seu home de confiança) i la nul•la capacitat de resposta comunicativa mentre hi havia incidents a Barcelona.
Les situacions com les que viu Catalunya tenen alts i baixos, i convé relativitzar les coses. El que és intel•ligent és aprendre dels errors. I sembla inqüestionable que el moment reclama un lideratge clar, amb un missatge engrescador i una unitat estratègica i d’acció de sobiranistes i independentistes. És urgent.
Nota a peu de pàgina. Convé no oblidar que hi ha persones que són a la presó o a l’exili per permetre que els catalans votessin: President, Carles Puigdemont; Vicepresident, Oriol Junqueras; presidenta, Carme Forcadell; les conselleres i els consellers, Jordi Turull, Joaquim Forn, Clara Ponsatí, Meritxell Serret, Toni Comin, Lluís Puig, Josep Rull, Dolors Bassa, i Raül Romeva; les exdiputades, Marta Rovira i Anna Gabriel: i el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, i l’expresident de l’ANC, Jordi Sànchez.