EL PERILL DE LA JUSTICIA

La nova decisió ahir dels jutges a Belgica per no acceptar l’euroordre contra Valtonyc i desmuntar una nova farsa d’acusacions i deliri perillós contra els drets fonamentals, la llibertat d’expressió i qualsevol indici de democràcia torna a deixar en ridícul la justícia espanyola.

De fet, qualsevol societat es veuria atacada i coartada per un poder judicial descontrolat i vist com una eina perillosa contra la mateixa ciutadania. En aquest cas contra Catalunya, i que ha de fer veure que els nostres presos polítics no tenen cap oportunitat amb el judici als mateixos i l’únic camí viable es la República per recuperar els nostres drets individuals i com a poble.

Jutges autònoms i monarquia independent

per Salvador Cot

La descomposició del règim polític que ve de la transició és tan profunda que els diversos estaments de poder comencen a actuar, visiblement, de forma gremial en defensa del que ells consideren -autònomament- que és essencial. Els exemples més clars són les estructures judicials i la monarquia, que prenen les decisions que més els convenen per a la preservació dels seus estatus i privilegis. Els jutges espanyols, per exemple, estan emprenent una duríssima ofensiva políticojudicial contra tot el que es mogui, des de polítics independentistes a actors progres, passant per rapers contraculturals i funcionaris catalans. L’Estat, en el seu conjunt, està patint-ne les conseqüències a causa d’un desprestigi internacional que ja no neguen ni a Madrid. Però als jutges els és ben bé igual.

Passa el mateix amb la monarquia. Felip VI i l’entorn borbònic van optar per fer un discurs agressiu el passat 3 d’octubre, entenent que això els assegurava el manteniment del sistema monàrquic, surfejant sobre l’onada de nacionalisme espanyol. No només això, sinó que tant l’Emèrit com el Preparao han deixat molt clar que no toleraran que els toquin ni un euro de la fortuna familiar, al marge dels procediments pels quals l’hagin obtinguda. I també ve d’aquí l’obstinació de Felip de Borbó en venir a Catalunya, entestat a trepitjar, alhora, el territori i la societat catalana. Ells, a la seva.

El resultat és que l’Estat espanyol se sobreposa al seu propi govern, incapaç d’aplicar cap estratègia coherent. Ridícul rere ridícul, el règim es radicalitza. I accelera, amb contumàcia castellana, la cursa cap a l’abisme.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*