ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA SOCIETAT ESPANYOLA

Com diu en Joan Serra el debat del que ha passat i passa a Catalunya i sobretot del drama dels presos polítics un cop traslladats a Catalunya, seria bo traspasses a la ciutadania espanyola i des d’una orbita democràtica i amb una informació verídica dels fets, aquests si es que estimen la democràcia i més enllà dels sentiments particulars poguessin manifestar-se en contra de que en una democràcia hi hagi presos polítics o que Jutges com Llarena tinguin barra lliure amb el suport de l’executiu i la repressió policial per fer i desfer amb relats inventats per aconseguir unes finalitats.

Aquest dia la societat espanyola demostrarà que ha madurat i que els imputs que rep no son manipulats. De fet haurien de demanar explicacions contundents sobre les mancances de la llibertat d’expressió i sobre la validesa de la violencia policial contra la societat pel simple fet de votar, el que més hauria de ser protegit en un vertader sistema democràtic per damunt de lleis, partits i sistemes de dubtosa qualitat. La gent davant de tot i la política per solucionar problemes i no per mostra imposició amb l’ajuda de la força.

Els presos en son un clar exemple, i tant els mitjans de comunicació, el sistema judicial, els partits i el feixisme amb barra lliure a Catalunya no conviden a l’optimisme de poder lliberar d’aquest segrest la població espanyola.

La societat espanyola i els presos
per Joan Serra Carné,
Els presos polítics han començat a arribar a centres penitenciaris catalans. El trasllat no és cap victòria sinó el simple compliment de drets, que no amaguen la perversió i desproporció de la reclusió preventiva. Quim Torra i Roger Torrent han sabut trobar, en les darreres hores, el to adequat per a un moment tan excepcional. Les seves paraules al Parlament, fent evident que l’objectiu és “posar fi al confinament” dels dirigents independentistes -sense oblidar els exiliats-, recalca l’anomalia de l’empresonament amb determinació i sense estridències. Significativa coincidència, però, en els discursos: tant el president de la Generalitat com el del Parlament han subratllat que el trasllat dels presos a Catalunya “no és cap gest polític ni forma part de cap negociació” mentre el ministre de l’Interior hi afegia, des de Madrid, que el nou escenari responia a l’estricta “aplicació de la llei”. La lectura compartida dels fets es produeix dies abans de la reunió entre Torra i Pedro Sánchez a la Moncloa. La trobada estarà marcada inevitablement per la motxilla pesada de la repressió.

Espanya i els presos, aquesta és la qüestió. La resposta de l’Estat al plet català va escalar de la violència policial de l’1 d’octubre a l’empresonament dels dirigents independentistes, punt àlgid de la desmesura aplicada a l’independentisme, amb el beneplàcit de la monarquia. Els qui receptaven protegir la integritat interritorial de l’Estat a partir del Codi Penal van imposar-se als que pregonaven una solució política. No és estrany, doncs, que a Catalunya es caigués en la simplificació d’equiparar Espanya amb el PP, acomboiat com estava Mariano Rajoy per Ciutadans i el PSOE, amb Felip VI al darrere.

Rajoy ja no és a la Moncloa i el tauler el controla ara Pedro Sánchez, interessat a marcar perfil propi, tot fent equilibris. La política podrà afavorir la distensió, però seria recomanable que el debat traspassés les tribunes polítiques i es fes porós a la societat espanyola. Els presos han posat Espanya davant el mirall i la imatge que en surt reflectida hauria de resultar incòmoda. Deia John Carlin aquest dimecres a les jornades de la UPEC a Barcelona -diumenge en podreu llegir una entrevista a NacióDigital- que és “preocupant” que a Espanya no hi hagi hagut “manifestacions massives” per l’allibertament dels presos polítics. I és cert que arreu de l’Estat ha faltat empatia i solidaritat, potser perquè històricament s’ha mirat de reüll els catalans, desconfiant-ne, potser perquè des de sempre s’ha faltat al respecte a la dissensió que venia de la perifèria.

És en aquest context que s’explica la repressió aplicada al sobiranisme, des de l’esbiaixada formulació de les acusacions de rebel•lió i sedició -acusacions que responen al vocabulari del segle passat- fins al menyspreu d’incomodar els presos amb insults o vexacions tan feréstegues com fer-los escoltar l’himne d’Espanya. Les imatges de grans concentracions de suport als presos a Madrid, Cadis o la Corunya haurien estat la resposta més feridora a l’acció matussera dels aparells de l’Estat. Però aquestes estampes només s’han vist a Catalunya.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.