CONSTRUÏM, NO RESISTIM

Cada dia que passa es veu més clara que l’Estat espanyol està amb descomposició i que tot el sistema aprovat a partir d’una falsa transició entre la Dictadura i la Democràcia s’ensorra per moments, ja que els tics de l’àntic règim suren amb força en tots els nivells.

Pel que fa Catalunya, aquestes crides a un Govern efectiu per eliminar el 155, o aquest anar fent per recuperar les institucions perdudes no es més que una gran excusa per no encarar l’única sortida que tenim, construir la República ja votada i fugir d’aquest vaixell que s’enfonsa per molta repressió que estigui disposat a fer. Per cert aquesta sortida crec sincerament és l’única via de sortida pels presos polítics i per tant per ells i especialment per ells ho hem de fer possible.

Per què Espanya fa això que fa i nosaltres n’hem de sortir corrents

Per: Pere Cardús

Això d’Espanya no s’aguanta per enlloc. La desfeta és completa. No en queda res de res. Si alguna ànima bona havia pensat que, amb el pas del temps, construiria un estat democràtic després d’haver amagat sota l’estora el franquisme de quaranta anys o més, estava ben desencaminat. No es pot construir res de bo damunt del silenci i la desmemòria. Espanya pateix un mal d’origen, de naixement i de creixement. Enterrar la memòria no serveix per a res més que per a sembrar una llavor maligna.

Van enterrar el feixisme sense fer-li l’autòpsia i no es van adonar que era ben viu encara. I ja se sap, es pot enterrar algú que ja és mort. Però si s’enterra un viu, és fàcil que acabi rebrotant. De fet, la transició no va enterrar ningú, més enllà de la memòria, sinó que va sembrar la llavor d’un nou feixisme que, en aquest cas, no ha renascut gaire modernitzat.
Espanya. Vivim encara en una presó. Una presó que és a punt de col•lapsar i que ja mostra tots els símptomes de la ruïna.

Aquests estirabots feixistoides autoritaris ridículs que hem vist recentment no són sinó un reflex d’aquest declivi accelerat. Prohibir un color, requisar samarretes, bufandes o xiulets és un gest tan ridícul com inútil i contraproduent. Sembla l’escena d’una obra de teatre de l’absurd. O d’una d’aquestes novel•les profètiques d’Orwell o de Huxley. El punt d’exageració és tan gros que tothom s’adona que el rei va nu. En aquest cas, nu i amb una corbata dels colors d’un dels equips. L’episodi de les samarretes grogues és això, un exemple més del declivi.

Què fa un estat quan ha perdut la capacitat de convèncer o de seduir els ciutadans? Els pega. Els amenaça. Els reprimeix. Els tanca a la presó o els expulsa. La seva repressió –a voltes ferotge i a voltes ridícula– és tan sols l’expressió del seu fracàs. I em temo que no és un fracàs tan sols per Catalunya. És un fracàs que comença a brotar arreu dels Països Catalans, al País Basc i a més indrets del regne. I aquesta expressió de fracàs té moltes cares.

Per exemple, aquest nou camí que sembla que volen encetar d’aprofitar les escorrialles que la política francesa expulsa convulsament. Manuel Valls és el cas més sonat del fracàs polític. Perquè ho tenia tot per a establir una nova època republicana i amb la seva ineptitud política ho va malmetre completament. Els escuders de l’Espanya fracassada a Catalunya volen rescatar un cadàver polític com Valls perquè s’han quedat sense idees, especialment després del 21-D. I ara tindrem un convençut republicà francès (quins valors, oi, aquell estat que ha destrossat llengües i cultures amb més contundència que cap altre?) defensant la monarquia borbònica imposada a cop de pólvora, espasa, prohibició lingüística i fake news del XVIII.

Espanya és un estat fracassat. I la majoria de les raons d’aquest fracàs es poden analitzar perfectament llegint Per què fracassen les nacions de Daron Acemoglu i James A. Robinson. Tampoc no és cap secret que la manca de fonaments democràtics porta al fracàs dels estats actuals. Perquè hi ha una cosa que Espanya no ha entès o, si ho ha entès, no ha volgut aplicar-se perquè fins ara no n’ha tingut cap necessitat. I és que la democràcia no és una pintura de colors brillants. La democràcia són els fonaments de l’edifici. Ni tan sols són les parets i les finestres. Són els fonaments. Una mà de pintura no desfà les esquerdes i tots sabem que el maquillatge dura ben poc.

Avui ho notem amb els últims espeternecs d’un estat fracassat que va pensar que la força i la imposició enterrarien la discrepància i les ganes dels catalans de viure tal com som. Ben plurals però ben diversos i ben dignes. I no han aconseguit enterrar res més que el seu somni de grandesa. El rei va nu. Ja ho veu tothom menys aquells que viuen de dir al rei que el vestit és molt bonic. Espanya ha fracassat i ara cal aconseguir que no ens enfonsi amb ell. No hem de pagar els errors i els excessos d’una història que s’ha fet contra nostre. La cosa s’ensorra. Fotem el camp. Millor avui que no demà.

‘Ells faran implosió per culpa de la seva arrogància, el seu odi i la seva ceguera’, deia fa poc Xavier Sala i Martín. És això que mirava de descriure. Han portat la situació a un extrem que els acabarà esclatant a les mans. L’odi només corca qui en té. Cal no deixar-se endur pel seu odi ni quedar-se atrapats en el resistencialisme constant contra la repressió. Tota l’energia ha d’estar al servei de construir i d’emancipar. Per molt ferotge que ens sembli la seva actuació, és el símptoma principal de la seva feblesa. Peguen, amenacen, empresonen i persegueixen perquè són febles. No tenen força i han perdut la legitimitat. Espanya s’ensorra. I no pas per culpa nostra. Van enterrar viu el franquisme. Però van fer un sot molt superficial i hi van tirar ben poques palades. La nostra manera de matar-lo és fent camí i marxant abans que no s’ensorri del tot la barraca.

PereCardus, periodista

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*