HUMOR O ACCIÓ

Aquest enginy català mai para de sorprendre i el bon humor sempre es un antidot contra la repressió o situacions compromeses. Com diu la Cristina Solias, el poble inventat de Sant Esteve de les Roures es un altre exemple. De totes maneres i incidint amb el que diu en el seu article, una cosa es aprofitar això per ridiculitzar un Estat que ja fa prou mèrits per fer-ho solet i l’altra ser una nova excusa per no anar en direcció a una acció per culminar el nostre procés cap a la independència que no es pot quedar en un calaix substituit per aquesta denúncia a l’Estat i una superioritat moral que de res servirà sinó be acompanyada d’una veritable acció real. No caiguem en aquest joc que al final deixa de fer gracia per ser un nou element de substitució interessada.

Prou Sant Esteve de les Roures
Cristina Solias |
Sant Esteve de les Roures ha estat l’últim hit de l’independentisme, amb el permís del “Viva Puigdemont”. No tant perquè la Guàrdia Civil s’inventés el municipi en un informe que va fer arribar al Suprem sinó per la resposta ciutadana que ha tingut. El poble s’ha fet viral a Twitter i ara ja té universitat, aeroport, penya blaugrana, un festival de música, un accelerador de partícules i fins i tot una línia de metro.

L’humor col•lectiu es converteix en l’antídot més eficaç contra la repressió perquè subverteix l’estratègia de l’Estat. És a dir, aprofita la força de l’embat per retornar-lo com un boomerang, però convertit en una acció simpàtica i no violenta, una fórmula que encara el fa més potent perquè ajuda a perdre la por, cohesiona i eleva la moral de l’independentisme.

En canvi, a l’Estat, aquesta resposta humorística no només el despulla sinó que el posa entre l’espasa i la paret. D’una banda, pot deixar que se’n faci mofa i acceptar ser ridiculitzat, o de l’altra, pot reprimir-ho, tot i que llavors s’arrisca a perdre el respecte de la gent que ho troba tan insultant com absurd.

Ara bé, l’independentisme, en comptes de recrear-se en aquesta mena de superioritat moral, també hauria de fer autocrítica i adonar-se del risc de perdre’s en l’estètica. El menysteniment de l’altre i la queixa permanent han viciat la causa fins al punt que sembla més còmode ser independentista que intentar fer la independència.

A més, l’humor deixa de fer riure quan es fa pesat. I Sant Esteve de les Roures està passant de ser una iniciativa humorística subversiva a convertir-se en un acudit reiteratiu i buit de contingut. De què serveix continuar donant corda al poble inventat? Recrear-se en la broma és seguir qüestionant l’Estat o és mera autocomplaença?

Salvant les distàncies, Tabàrnia ha estat una broma portada tan a l’extrem que el concepte humorístic inicial ha decaigut en l’absoluta vergonya aliena. Tot i que no es comparable perquè Sant Esteve de les Roures és un exemple de contestació a l’autoritat aprofitant-ne un error, mentre que Tabàrnia atia a la fractura social i territorial d’un país amb un pretext totalment fals.

Per això potser en lloc de crear nous comptes a Twitter i adjudicar càrrecs polítics, institucionals i honorífics de Sant Esteve de les Roures, caldria matar la broma i passar a l’acció. Només des de la no violència, amb enginy i perseverança, però sense caure en l’arrogància, l’independentisme podrà ampliar la base. L’humor suma, fins que deixa de fer gràcia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*