LLIBERTATS PERDUDES

La final de la Copa del Rei de Futbol d’aquest dissabte ens va tornar a deixar imatges i fets que reforcen aquesta Espanya a la turca i sense fre amb les llibertat dels ciutadans i els seus drets escapçats i tota la claca política i mediatica fent la gara gara.

La retirada de peces de roba groga abans d’entrar a l’Estadi amb elements tant perillosos com xiulets o retols amb la paraula llibertat son un exemple d’aquesta deriva. Partits amb nul·la vocació democràtica ho troben absolutament normal i el Govern raonable i just. De fet tot forma part de la nació dominant que Eduard Voltas ens descriu.

La nació dominant

per Eduard Voltas
Recordo haver-li llegit a Albert Sánchez Piñol que el 1714 s’acaba Espanya i comença Castella. No és cap boutade, ho diu absolutament tot en una línia. Espanya només pot ser un pacte entre sobiranies iguals que decideixen lliurement compartir coses sota un mateix paraigües estatal. En canvi, si Espanya és un projecte de reducció de les nacions petites de la Península a les lleis de la nació dominant, ja no és Espanya, és Castella amb el nom canviat. I des de 1714 som en el segon escenari: l’autogovern de Catalunya és una cosa que es pot donar graciosament (1931, 1979) o es pot treure per la força (al 1939 a trets, al 2017 a cops de porra i amb un decret). L’autogovern és una concessió de la nació dominant, no és un dret inalienable. Si fos inalienable no es podria alienar. O només el podria alienar la pròpia Catalunya, voluntàriament. No ha estat el cas, òbviament.

Suposo que no cal estendre’s massa en la justificació de la idea de Castella com a nació dominant de la Península. Portugal se’ls va escapar, però la resta de pobles han acabat dins la cistella. La nació dominant ha fet ús de la seva majoria demogràfica i superioritat militar històriques per apropiar-se de l’estat i ostentar el monopoli de la violència. La nació dominant controla el poder legislatiu, executiu i judicial. En tots tres poders, els membres de la nació dominant hi tenen majoria absolutíssima. Fixin-se: quan Llarena acabi la instrucció i anem al macrojudici d’un plet que va precisament de sobiranies en disputa, polítics d’una lleialtat nacional seran jutjats per jutges d’una altra lleialtat nacional. Polítics d’una lleialtat nacional, per cert, que prèviament han estat investigats i detinguts per policies d’una altra lleialtat nacional. De qui és l’estat? L’estat és d’ells. Hi pot haver catalans en les estructures de l’estat? És clar que sí, no som racistes; això sí, uns quants i sempre i quan tinguin la lleialtat nacional correcta.

Aquesta dominància no forma part només de les condicions materials d’organització del poder a l’estat espanyol, òbviament està present també amb molta força en la psique col•lectiva. La d’allà i la d’aquí. “Això no ens ho deixaran fer” és probablement la frase mes pronunciada dins del catalanisme des de finals del segle XIX, i aplica a qualsevol reivindicació que hagi anat més enllà dels límits marcats per les regles del joc de la nació dominant. Recaptar els nostres impostos? No home no, això no ens ho deixaran fer. Tenir seleccions esportives pròpies competint pel món? Això és impossible, no ens ho deixaran fer. La independència? On vas a parar, que no veus que ens aixafaran? Així s’ha forjat i ha actuat el catalanisme contemporani: sobre la base de la por, de la consciència de la superioritat demogràfica i militar de l’altre, i sobre la base del record viu de l’ús d’aquesta superioritat. No era “caràcter pactista” ni “vocació hispànica”, com ha dit la interpretació mainstream; era por, una por cerval, històrica, tan interioritzada que s’havia fet invisible fins i tot pels mateixos protagonistes.

No és legítim preguntar-se què hauria estat de Catalunya i del conjunt de la Península si la nació demogràficament dominant hagués renunciat a l’ús de la força per imposar-se políticament? Legítim, però ociós. És més productiu espolsar-se la por que no imaginar un passat sense violència, un passat basat només en acords entre iguals, acords realment voluntaris, acords d’aquells als qual s’arriba sense la coerció de saber que, segons com, l’altre pot utilitzar la força. Sí, definitivament, és més productiu espolsar-se la por.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*