BENVINGUTS AL MÓN REAL
La societat catalana va fer unes reclamacions, els seus representants van recollir les mateixes i van fer el possible durant set anys per acordar-les amb un Estat que no es va voler asseure a parlar i escoltar. No va tocar altre remei que convocar un referèndum sense pacte amb l’Estat per donar opinió a la ciutadania amb unes conseqüències concretes. Tot amb una gran mobilització sempre pacífica i amb el vot de la gent com a garantia màxima en la decisió.
Aquest fet, s’ha convertit per un Estat ancorat en el Règim anterior al 78 amb un acte de gran violència i els representants del poble empresonats o perseguits titllats de colpistes i altres invents, amb un relat inventat dels fets amb la màxima expressió amb la paranoia del Jutge Llarena i una involució democràtica que un cop exportada fora de les fronteres veiem com cada cop més es més allunyada del món real. Una victòria que per força ha de portar a la denúncia d’un Estat del passat fosc i autoritari amb pell de xai i uns tocs de falsa democràcia que cada cop més queda al descobert.
Europa jutja el règim del 78
per Gemma Aguilera
L’exili català ja ha aconseguit una gran victòria moral, que la justícia espanyola estigui esperant la condemna o l’absolució d’Europa. Suïssa ja ha dictat sentència –en el sentit figurat, perquè ni tan sols ha obert un procés judicial-, no extradeix ciutadans per suposats delictes polítics. Bèlgica i el Regne Unit envien a casa els consellers perseguits mentre no prenen una decisió, sense que mostrin cap interès ni pressa per extradir els seus nous ciutadans. És més, les mostres de solidaritat de les respectives societats i de la seva premsa ja són una derrota d’Espanya. Perquè passi el que passi, la percepció dels ciutadans europeus sobre aquest estat que empresona càrrecs electes escollits democràticament mai més no tornarà a ser la mateixa.
Amb un GPS, dotze agents del CNI i molts diners públics, el règim del 78 ha internacionalitzat de manera abrupta i perillosa la seva aposta repressiva contra l’independentisme. La detenció del president Puigdemont en territori alemany no és casual, és el resultat d’una aposta a tot o res d’Espanya, convençuda que el país governat per Angela Merkel, la primera dama de la UE, extradirà el president Puigdemont i li servirà en safata un trofeu de caça per poder tenir la foto preuada del president aterrant a Barajas i un parell d’hores més tard empresonat. Serà un càstig exemplar per als catalans. S’acabaran les apel·lacions a Europa, als tribunals europeus i als organismes de defensa dels drets humans, perquè la gran UE els haurà donat un cop de porta… Però la jugada del jutge Llarena, el guardià d’aquest règim, pot acabar en estocada sagnant per a la imatge internacional d’aquest estat del sud d’Europa en fallida econòmica.
De moment, Espanya perd per golejada la batalla ideològica. Ni els ciutadans alemanys, ni els belgues, ni els suïssos ni els escocesos no s’empassen el relat d’un Puigdemont, uns consellers i uns Jordis amb la pistola sota el braç perpetrant un cop d’Estat violent amb la complicitat de 2,1 milions de radicals. El que van veure els europeus va ser aquell títol repetit en diversos mitjans europeus l’1-O: “Espanya, la vergonya d’Europa”, acompanyat d’imatges de càrregues policials. Alemanya, Bèlgica, el Regne Unit i Suïssa han estat obligats a prendre partit en un conflicte que fins ara era només cosa d’Espanya. No hi ha marxa enrere. Abans o després l’Europa oficial despertarà. Els seus ciutadans, majoritàriament, ja ho han fet.
I un altre focus, França. Un manifest de columnistes de Le Monde, un rotatiu no precisament procliu al secessionisme, fa diana en el gran clic que comencen a fer els ciutadans d’estats de tradició democràtica. Només una frase, demolidora per a Espanya: “Ens pertoca defensar els ciutadans europeus que són entre reixes per la fidelitat a les seves paraules”. Demanen l’alliberament dels presos polítics, als quals acusen de rebel·lió, i sentencien: “Ells però, no tenien ni una sola pedra a la mà”. Touché.