LIMITACIÓ DE LA POLÍTICA
Com be diu en Eduard Voltes, les actuacions que ha dut a terme l’Estat espanyol contra el moviment independentista i sobretot una actuació judicial que criminalitza simplement per les idees, i aquestes son l’excusa per deixar enrere una presó preventiva sense precedents en un Estat democràtic.
Uns partits que poden presentar-se amb els seus programes legítims i que si obtenen la victòria no poden aplicar-los, i líders que es presenten amb aquests partits i que posteriorment son vetats i restats els seus drets polítics alhora de ser democràticament investits, nomes vol dir que posen contra l’espasa i la paret la via pacífica i democràtica cap a la independència i li donen el mateix rang que la via del terrorisme o la violència, qui ho havia de dir.
Per la via dels fets
per Eduard Voltas
A molts demòcrates d’aquí i d’allà els incomoda reconèixer-ho, perquè fer-ho implica afrontar coses que no volen afrontar, però estem en un procés d’il•legalització de facto de l’expressió majoritària del catalanisme, que és l’independentisme. Sense necessitat d’aplicar la llei de partits, l’estat li està aplicant a l’independentisme català una camisa de força legal amb la voluntat declarada de suspendre els drets polítics de dos milions de ciutadans. Començant, és clar, pels presos: la pura realitat és que si en comptes de perseguir la independència per vies pacífiques, li haguessin engegat un tret al clatell a algú, s’enfrontarien a les mateixes peticions de pena en anys de presó. No sé si tots plegats som conscients de la gravetat d’aquesta equiparació de facto entre la lluita política pacífica i el terrorisme.
Desgraciadament no és l’únic exemple. Si el Parlament volgués investir un diputat del bloc monàrquic, ho podria fer demà mateix, això és un fet. I en canvi ja porta dos candidats independentistes vetats, malgrat ser diputats electes en plenitud dels seus drets de sufragi actiu i passiu. Els raonaments polítics del jutge Llarena, a més, abonen el terreny per a persecucions indiscriminades. Si, com diu el jutge, convocar un referèndum et converteix en culpable de la violència que la policia es veurà obligada a exercir per impedir-lo, o si, com també diu el jutge, convocar mobilitzacions per la independència és reiteració delictiva perquè els convocants saben perfectament que la independència només es pot assolir per la via de la rebel•lió, i per tant de la violència (sí, Llarena ha escrit això), el que s’està fent és posar sota amenaça una opció política en el seu conjunt.
Si, en paral•lel, els ciutadans i les empreses es veuen investigats i assenyalats públicament per Hisenda en funció de les seves idees; si les amenaces a les xarxes són delicte d’odi o no ho són en funció de si qui les fa és independentista o no; si no es pot reingressar a la carrera judicial perquè ets independentista (Santi Vidal); si fer una conferència sobre el dret a decidir a l’estranger t’assegura l’intent de vet o la presència vigilant de personal de l’ambaixada corresponent, si a un ajuntament, per pagar la quota de l’AMI, se’l pot considerar culpable de sedició o rebel•lió… Si tot això passa al mateix temps, només és possible una conclusió: hi ha una idea que està sent prohibida per la via dels fets.
Una democràcia no es caracteritza només perquè qualsevol opció política pugui ser defensada o escrita en un programa, sinó també perquè pugui ser realitzada si obté les majories necessàries. A l’independentisme se li nega el dret a realitzar el seu programa (no hi ha vies legals per fer-ho ni tant sols obtenint el 80% del suport popular), i ara s’entra ja en la fase de negar-li també el dret a defensar el seu programa perquè resulta que és potencialment violent. Fa por intentar imaginar-se quin pot ser el pròxim pas. I sobretot fa por veure la quantitat de gent que calla i fa veure que no passa res.