EL DIA DE LA DONA

Avui, any 2018 seguim celebrant el dia de la Dona, aquest fet ja es trist de per si. De fet el dia que les persones es valorin simplement pel que son com a persones, les seves capacitats i valors, independentment de si son home o dona, blancs o negres, rics o pobres, aquell dia la igualtat serà un fet i les quotes imposades, polítiques de paritat els hi diuen passaran a la paperera de la història trista. Fins aquell dia com diu en Joan Rovira al cap de tres dies ningú recordarà aquest dia reivindicatiu i el sistema seguira al seu seient cofoi veient res canvia.

La vaga ha de ser cosa d’homes

per Joan Rovira
Hi haurà manera de saber quants homes han fet vaga aquest 8 de març? Ho veig difícil, però aquesta seria la dada realment significativa per valorar l’èxit de la protesta. Quants homes se senten de veritat seva aquesta vaga? Quants comparteixen de veritat els motius, més que sobrats, que hi ha per fer vaga i fins i tot per plantejar-se protestes i mobilitzacions molt més dures?

Quants estan disposats a deixar de fer d’homes sense deixar de ser homes? Quants, de veritat, estan disposats a ser iguals, fins a les últimes conseqüències?

Anem a pams… Vivim en una societat cada dia més desigual i injusta. Fa uns trenta o quarants anys que ens estan inoculant el virus de la desigualtat, i en els darrers deu anys, gràcies a una crisi molt oportuna i aprofitada amb un gran sentit de l’oportunisme, han rematat la feina. No només som més pobres, sinó que, encara pitjor, som més desiguals.

Si des de mitjans de segle XX la tendència era la igualtat, la llibertat o la solidaritat, ara el vent ha girat i bufa a favor de la desigualtat. Vivim cada dia més sota la llei del més fort: per això permetem que socialitzin les pèrdues i privatitzin els guanys o que augmentin de forma exponencial els que es van quedant fora del sistema.

I en aquest context, per quina raó hem de pensar que la lluita per la igualtat de les dones ha de ser l’excepció a la regla? El feminisme, com l’esquerra, sovint parteix d’una presupossició molt optimista i ingènua: la superioritat moral de determinades idees. Acostumem a creure, amb la millor de les intencions, que el bé sempre acaba triomfant sobre el mal. Però això no és res més que pensament màgic. El bé només triomfa quan té molts més partidaris que el mal.

I el camí per guanyar partidaris, o majories, té un nom: política.

Els feminismes formen part de la política per la igualtat. No estan al marge, no són una excepció, no són ni han de ser cosa d’homes ni de dones. Hi ha una sola lluita per la igualtat, formada per moltes batalles parcials. Els arguments per la igualtat de les dones no són diferents als que serveixen per a altres combats paral•lels.

Però molts homes no acaben de compartir aquesta lluita perquè no han entès que és la mateixa que la de la precarietat, la del racisme, la de l’homofòbia, la de la llibertat d’expressió o la de la dignitat de l’ésser humà. Exactament la mateixa. Les grans majories es fan així: amb gent que lluita no només pels seus drets o interessos legítims, sinó pels dels altres, pels de tots i totes. Quan comences a entendre que només guanyaràs tu el dia que tothom guanyi, que el que val per als altres també val per a tu.

El gran repte dels feminismes no és un dia de vaga, ni molt menys deixar en evidència el desacomplexat masclisme del govern espanyol. Això és política o electoralisme a curt termini, per passar l’estona i poca cosa més. El repte és transformar una vaga o una reivindicació feminista en un episodi més de la gran lluita col•lectiva per la igualtat, aquella en la qual no importa si ets dona o home, ric o pobre, blanc o negre.

Això no passarà ni avui ni demà ni l’any que ve, per desgràcia. Per començar, caldria que les esquerres recordéssin quin és el seu paper, el seu sentit. No de paraula ni de cara a la galeria, amb el pilot automàtic, sinó posant-hi el cor. És a dir, caldria fer política de valors, amb majúscules, i menys «reality shows». Tranquils, no hi ha perill: els que estan imposant el seu model de societat desigual i injusta saben que van guanyant per golejada i que dos o tres dies després, la vaga serà història. Com tantes altres protestes: divideix i venceràs.

Fins el dia que la vaga del 8 de març sigui cosa d’homes: aquest seria l’autèntic terratrèmol.

Avui, només avui, justament tocaria dir que aquesta igualtat, com totes les altres, és cosa d’homes. I fer-ho, clar. Mentre el feminisme sigui cosa de dones -i d’alguns homes benintencionats- el regnat del mascle, més o menys dissimulat, està assegurat pels segles dels segles.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*