OPCIÓ ELECCIONS

Avui s’ha convocat el ple d’investidura de Jordi Sànchez pel 12 de març. De totes maneres cal veure si el Jutge el deixarà sortir de la presó on es troba, cosa ja molt dubtosa i en segon lloc veure si te els suports necessàries, a dia d’avui no els te.

Vist això, els dos mesos de negociacions sense resultats aparents i deixant en paper mullat el volt dels electors que el van exercir en funció d’un programa per implementar la República i restituir el Govern legitim, potser caldria plantejar si els actors actuals son els més capacitats per poder seguir endavant i com diu el Salvador Cot no enganyar la societat catalana i explicar cadascú el seu autèntic pla de Govern, es digui Unilateral, es digui tripartit d’esquerres de caire autonomista o es digui Govern a Brussel·les i una incògnita a Barcelona amb diferents veus discordants com per exemple provinents del PDCAT i molts noms lligats de peus i mans pel pes de la justícia espanyola sobre els seus caps.

Les excuses amb els ostatges i la nul·la sobirania amb un 155 que ha vingut per quedar-se si no s’afronta amb un projecte compartit de les 3 forces es impossible anar endavant, i si es comença des de la base de la desconfiança encara pitjor. Cal començar a valorar la possibilitat de que la gent decideixi sense embuts.

Dret a decidir també l’estratègia

per Salvador Cot

Si les estratègies dels partits independentistes són tan divergents com sembla i, a més, hi ha un nivell insalvable de desconfiança entre els diversos actors polítics, jo crec que el més honest seria anar a unes altres eleccions on els ciutadans puguin valorar, clarament, quines són les diverses opcions i què se’ls proposa exactament des de cadascuna de les llistes en concurrència. És en aquest sentit que cal valorar l’aportació de Joan Tardà -“junquerisme pur”, que diuen a ERC- d’aproximar-se a l’espai dels comuns i del PSC per arrossegar-los cap a pactes, d’entrada, municipals.

Certament, l’estratègia de reconstrucció d’un espai nacionalment transversal i ideològicament d’esquerres xoca, frontalment, amb l’acumulació de forces independentistes que s’està intentant ara. I té un problema gravíssim, que és la vinculació dels socialistes catalans amb el 155. Però és una via oberta per al debat que podria condensar-se en una campanya electoral franca, directa i sense sobreentesos que confonguin els electors.

La mateixa clarificació hauria d’exigir-se a tots els àmbits, inclosa la CUP. I, per descomptat, a l’unionisme. Qui sap, potser el PSC acusaria el rebut de Tardà i podria aprofitar per moure’s del bloc espanyolista fins a l’espai nacional que ara ocupen els comuns. En qualsevol cas, tots els catalans majors de divuit anys tenim criteri, i més encara en un país que ha adquirit uns nivells altíssims de cultura política en els últims anys. El dret a decidir també és això, també són els ciutadans.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*