TEMPS DE JUDICIS

Aquesta setmana veiem com van desfilant per Madrid polítics catalans acusats de tots els mals i amb argumentacions que deixen la justícia a l’alçada del no res, en una espècie de pim pam pum del tot s’hi val per aturar la voluntat popular costi el que costi i per damunt de qualsevol dret de la ciutadania.

Hores d’ara, suposo poca gent ja dubte de que els 4 ostatges en presó preventiva des de fa quatre mesos son presos polítics amb delictes que no existeixen com el de rebel·lió, que sense violència no te cap opció, i evidentment el procés pot ser moltes coses, però violent no.

Veiem com tant els ostatges com els que han anat i van desfilant davant el Jutge Llarena opten per diverses defenses, i veiem com la coherència del resultat es impossible buscar-la si no anem als motius polítics que cada moment els convé per mantenir aquesta farsa. Veiem com anar de cara i mantenir el que mai s’hauria de negar, es a dir la validesa del Referèndum de l’1 d’octubre i la posterior declaració que simplement complia el mandat popular expressat a les urnes te com a premi la sortida sense més i hem vist com abjurar i negar la validesa de tots els actes i el seu caràcter feia seguir a presó o pagar fiances quantioses abusives. Ahir vam veure com Marta Rovira obria una nova via la d’explicar que el dia 1 va intentar i proposar suspendre la votació degut a la violència i com el President Puigdemont va decidir tirar endavant. Es a dir com vulgarment es diu acusar a un altre per eximir la teva culpa, cosa d’entrada lletja. Encara ho es més quan aquells dos dies tots recordem capdavanters d’Esquerra amb expressions de menyspreu al President “les 155 monedes de Rufian” per exemple i amenaces de abandó del Govern si no hi havia Referèndum.

Evidentment, caldria evitar això per dignitat i respecte al poble que tard o d’hora ha de rebre explicacions sobre els fets, ja que aquest ha complert fins ara la seva part del contracte amb escreix, i els polítics evidentment no.

Anna Gabriel, crec ha fet be en mantenir-se a Suïssa, ja que els números de ser el cinquè ostatge eren tant alts i definitius que no valia la pena, no necessitem més martirs, sinó persones des de qualsevol posició o lloc que ajudin a acabar aquesta feina inacabada i validada pel vot de la gent.

Dialeg sempre, solucions pactades sempre, però fermesa i obediència a les urnes com a base fonamental, i en aquest terreny la ciutadania catalana ha parlat i molt. No es mereix ser ignorada o combregar amb rodes de molí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*