EL REALISME I LA DIGNITAT DE BOYA

La compareixença de la cupaire Mireia Boya davant el Jutge Llarena, reafirmant la seva condició d’independentista, la defensa del dret d’autodeterminació dels pobles, la validesa i defensa d’un referèndum del dia 1 d’octubre on sota la violència estatal, va guanyar l’Estat propi i la seva aplicació immediata, i sobretot la defensa de la declaració del 27 d’octubre que complia precisament amb aquest mandat i que va ser real però no efectiva.

En definitiva la defensa d’un programa electoral concret on l’objectiu entre d’altres era la implementació de la República, i on per cert ningú hi va posar cap però, abans i durant la campanya per poder ser votat per la ciutadania, i per tant amagar el mateix seria un frau en si mateix. Una lliçó de dignitat i coherència que cal valorar en aquesta època on alguns semblen haver oblidat que ha fet i que vol el poble expressat a les urnes, al carrer i en un referèndum vinculant que també sembla volen posar en el terreny del simbolisme, de fet els cops de porra no en tenien res de simbólic.

Aquesta actitud, no pretén criticar aquells que ara son ostatges polítics, ni els que van poder sortir amb fiança i que en molts casos han jurat acatar la Constitució, han negat la validesa jurídica de referèndums i declaracions al Parlament i ho han relativitzat tot, posant tota la carn a la graella amb la seva fe amb la via legal espanyola per assolir objectius i negant la unilateralitat que ens ha abocat l’Estat.

Evidentment, davant la falta de llibertat, declaracions com aquestes fan mal d’escoltar, però son totalment legítimes per poder evitar aquesta farsa judicial. De totes maneres ara hem vist que el Jutge no segueix cap lògica judicial, ja que la seva tasca ni es legal, ni es democràtica com estem veient, i alhora comprovem que ni la negació de fets i obediència cega a la llei espanyola es cap obstacle per seguir en aquesta bogeria repressiva.

Ara veurem com desfilaran Marta Rovira, Marta Pascal i Artur Mas entre d’altre i veurem si segueixen el mateix criteri o ara si ens fan avergonyir, tot i que alguns el seu pes segurament es més fort que Mireia Boya. La dignitat i el respecte al poble també es en joc. El referèndum era vinculant i amb unes conseqüències molt clares, la declaració era real, encara que no fos efectiva posteriorment i per tant no podem esborrar la memòria, ni avergonyir a la població com si res hagués passat com sembla alguns pretenen.

Volem dignitat, respecte i normalitat democràtica. No era un somni, va passar i la repressió no pot fer oblidar el que hem fet, i tornar a a una pantalla passada per damunt de la gent, que es diu autonòmia controlada.

4 pensaments sobre “EL REALISME I LA DIGNITAT DE BOYA

  1. Que jo sapiga, cap dels presoners i exiliats (tots ells ben dignes i coherents, també!) han renegat de res. Cadascú té la seva defensa, i cadascú sap sap fins on arriben les seves responsabilitats davant l’Estat (quanta més responsabilitat hom té, més números té per ser engarjolat o humiliat pel botxi de torn, independenment del postureo que escenifiqui davants els mitjans de comunicació).
    A mi que algú digui davant un jutge que no es va proclamar amb tots els ets i uts cap república no em causa cap terrabastall, més que res perquè diu una gran veritat (volguda o no, això ja és un altre tema).
    Estaria bé que tothom tingués, si més no, el tractament rebut per la sra. Boya. Però millor fora que desapareixes la política aquesta de caça i abatiment a l’independentista.
    Atentament, i lluïnt el llaç groc (malgrat les critiques d’uns i altres).

    1. Evidentment deixo clar que les estratègies de defensa son totes legitimes i que el context on es diuen les coses es fonamental. Ara be, dir que tot es simbòlic i de cap valor fa mal. Respecte total però també exigir dignitat pel poble.
      Salutacions
      Albert, també amb el llaç groc

      1. Una “República proclamada” però que ni tan sols va sortir dita proclamació al DOGC, què és?
        Ara, però, crec que no és moment de tirar-nos els trastos pel cap, ni de fer un concurs per veure qui exhibeix més muscul republicà.
        A mi -un dels molts “homes del carrer”- m’indigna que em prenguin per ximple quan sento segons quines proclames que només serveixen per alimentar egos neguitejats per augmentar llur celebritat a les xarxes socials o per anar sumant minuts mediàtics (i fotogràfies per a posteritat).

        Atentament, i bon dissabte

        1. Efectivament, no es cap competició, n’hi ha de ser així. La declaració es allà, no es simbólica, altra cosa es que no surti publicada o els seus efectes reals posteriors. Per tant crec hauriem de ser equitatius quan parlem d’ella, que va ser real i te el seu valor.
          Salut
          Albert

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*