LES MARXES ENRERE

Aquest procés cap a la llibertat i els valors de la República ha sofert i patirà molts entrebancs. Molts des de l’Estat espanyol que demostra el seu gairebé nul tarannà democràtic i la recepta de la repressió per aturar un procés polític com a eina, però molts des de les nostres propies files que ens haurien de fer reflexionar.

De fet, aquest procés va començar pel poble, que d’una manera transversal ha marcat la pauta, s’ha mobilitzat pacificament, ha votat i ha exigit als seus representants una demanda clara i sense matisos. A l’altre baula posem els representants del poble i els seus partits que lògicament han de fer efectiu aquest mandat democràtic i sempre amb comunió amb el poble que els ha escollit.

Tots sabem que les tàctiques partidistes, i les diferents visions d’una mateixa cosa, barrejat amb el fer autonomista que els ha guiat durant els últims 40 anys son obstacles que en diferents moments ens han allunyat d’aquesta unió necessària per arribar a un objectiu tant ambiciós.

Un dels entrebancs que hem vist son les marxes enrere, aquells moments on el pas definitiu cap al buit no dona per rectificar i on aquella famosa puta i ramoneta, nedar i guardar la roba deixa d’existir fent irreversible les conseqüències sigui per bé o per mal. Fins a 3 moments identifiquem amb el mateix resultat. Vull recordar el primer moment aquella Proclamació d’independència que al cap de 30 segons va ser aturada per donar temps al diàleg amb l’Estat, la declaració d’independència aplicant els resultats de l’1 d’octubre que no va comportar cap posada en marxa de la República i si marxar de cap de setmana i els posteriors fets que tots coneixem i ahir on la investidura com a President de Puigdemont semblava un fet i que poques hores abans del ple va ser ajornada per presentar al·legacions al TC, seguint les seves indicacions, precisament aquelles que vam qualificar com un frau de llei en tota regla. Tot força incomprensible.

En aquests moments de confusió i on les disputes internes dels partits han sortit del seu àmbit per ser públic, el pitjor que pot passar, volia incidir amb aquestes marxes enrera que ens han fet veure les pors o els dubtes legitims a donar aquests passos definitius i que haurien per respecte a la ciutadania i per responsabilitat d’evitar un altre cop abans no sigui massa tard i el divorci sigui inevitable.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*