OBJECTIU CLAR

He volgut transcriure aquest article d’en Joan Canadell que em sembla molt interessant, ja que parla de donar valor a la declaració del dia 27 d’octubre, i per tant obrar en conseqüència, amb exemples en altres llocs del planeta entre aquest fet i la posada en marxa de l’Estat, i sobretot que hem de fer a partir d’ara per caminar en aquesta direcció.

I ara què fem?

per Joan Canadell

Hi ha qui diu que estem allà on estàvem fa uns mesos. No és veritat, hi ha un fet excepcional que va tenir lloc el 27 d’octubre i que sembla que tots plegats no tenim interès de recordar. De fet, és la data més importat per aquells que treballem de fa temps per la llibertat del nostre país. Vam declarar la independència en forma de República. No l’hem feta efectiva, però les urnes l’han ratificat amb la major participació de la història.

Per donar-li valor al fet del 27 d’octubre, convé recordar que Montenegro va trigar 15 mesos entre la Declaració d’Independència i la Constitució com Estat, Eslovènia en va trigar 6, Letònia en va trigar 16 de mesos, però també hi ha casos com el de Kosovo que després d’una declaració el 1990, no va obtenir el reconeixement internacional suficient fins que al 2008 en va fer una altra que obtingué el reconeixement de 112 estats. Cada cas és diferent, però és obvi que per fer efectiva la República calia fer una declaració. S’ha fet, i ara som en el procés del reconeixement, que serà diferent de qualsevol altra, però que el 21D li ha donat la força que no tenia fa unes setmanes. Celebrem-ho doncs i visquem en positiu aquesta situació. El procés segueix i cada cop estem més a prop, sense potser adonar-nos-en, però ens estem independitzant.

La pregunta doncs ara és com fer efectiva la República. La meva opinió és que es farà efectiva en la mesura que la comunitat internacional entengui que és millor reconèixer-la que no fer-ho. I de què depèn això? Doncs bàsicament de 3 coses:

Del que fem nosaltres, els ciutadans, el govern, les institucions del país.
Del que faci l’Estat en tot el seu conjunt, incloent el sistema judicial, executiu i legislatiu.
Els interessos que tinguin els diferents actors internacionals pels quals pot tenir interès una República Catalana. Intento desenvolupar-ho.

El primer punt, el que hem de fer nosaltres, és important sobretot des del punt de vista que no hem de cometre errors, o en tot cas no gaires. Cal formar govern, amb el màxim d’unitat possible. Només calen 68 diputats que recullin l’acte i votin a favor. No m’entretindré en explicar el com, perquè legalment no en tinc prou coneixement, però crec que en general tothom té més interrogants que respostes. Ara, des del meu punt de vista hi ha una opció possible guanyadora, que l’acta la recullin 68 diputats no imputats, i deixin el President i Vicepresident com a diputats encara que no puguin anar a votar al Parlament, no cal tècnicament.

Segon punt, què farà l’Estat?, d’això no en tinc cap dubte, ajudarà a la seva manera, amb el seu estil centralista, amenaçador, poc empàtic i agressiu. Aquest estil de fer no guanyarà simpaties a la comunitat internacional, és més, pot ser que al final fins i tot comenci a rebre revessos de certs Parlaments d’estats independents demòcrates. Ara bé, el més important que penso que tindrà lloc és el debilitament accelerat de l’Estat a causa de la crisi del deute sobirà, la crisi del sistema de pensions, la crisi de la corrupció ara ja investigada a Europa pel suposat us il·legítim dels fons europeus, i la crisi democràtica implícita amb la resposta de l’Estat. Aquestes 4 crisis, potser accelerades si es comença a saber les relacions reals entre l’Imam de Ripoll i el CNI, debilitaran l’Estat de forma significativa durant el 2018, i això pot fer que els suports els vagin perdent molt més ràpid del que ara imaginem.

Finalment el tercer punt, a qui pot interessar una República Catalana independent?, dona per fer servir molt la imaginació. Per exemple, per reforçar l’EFTA amb un Estat econòmicament pròsper, geoestratègicament ben situat, tal com ja insinuava el President de Noruega fa uns mesos, i que permetria a Catalunya formar part del EEE. També podria ser interessant per actors que volen debilitar l’Europa actual, que Catalunya esdevingués Estat com a punt de partida d’un debilitament dels Estats nació, i per tant un ressorgiment de l’Europa de les regions; Rússia, EEUU i/o la Xina hi podrien tenir interès, però potser fins i tot la mateixa Alemanya que ara ha de lluitar amb Estats de gran pes demogràfic com Espanya, Itàlia o França, però amb poc lideratge econòmic real. De fet, els interessos econòmics de la Xina pel port de Barcelona, dels EEUU per les nombroses multinacionals, o de Rússia pel factor energètic, podria suposar que aquestes simpaties es convertissin en suports. I si anem més enllà i entrem en el factor polític, podria ser que Israel que va veure com Espanya la reconeixia molt tard tingués interès en castigar l’oligarquia Madrilenya (recordin allò de catalanes, judios y masones dels precursors d’aquesta oligarquia). I si pensem en la situació del Brexit podria ser que també el Regne Unit preferís una Catalunya lliure que no pas lligada a l’Estat. Fins i tot a mig termini, si Catalunya volgués clicar l’ullet per exemple a França, podria proposar un acord de francofonia ara que el Regne Unit marxa de la UE, i fer del francès una llengua vehicular a les escoles, junt amb l’anglès i les llengües oficials actuals, de manera que permetés relacions acadèmiques entre universitats i centres d’investigació dins de l’Eurosunbelt.

Com he dit, aquestes son algunes de les possibilitats de negociació i establiment d’acords amb la comunitat internacional de la nova República, però segur que en podríem trobar molts més gràcies al potencial que tenim com Estat, no només internament si no de col·laboració amb altres estats i organismes internacionals.

Dit això, el pas que per mi ha d’iniciar el nou Parlament un cop constituït, és llençar una proposta de negociació amb la comunitat internacional, començant per la UE, però en paral·lel amb l’EFTA i altres Estats i organismes que tinguin interès amb nosaltres. I quan parlo de proposta, penso en concret en incloure formalment la negociació d’actius i passius amb l’Estat espanyol, que òbviament l’Estat negarà, però que si la fem arribar a la comunitat internacional pot ser que els faci reflexionar i tard o d’hora reaccionar. I en aquest punt la clau és la proposta d’adquisició de deute sobirà de l’Estat espanyol per part de la nova República. Fer una proposta que pugui tranquil·litzar els creditors internacionals seria sense dubte un as a la màniga clau, potser la clau de tot. Però també crec que una altra acció que caldria incloure és el compromís del govern de la República, a mantenir uns llaços estrets i prioritaris amb els diferents pobles de la península ibèrica, en especial a nivell econòmic, però també amb una hipotètica confederació futura. No podem obviar que una Espanya sense Catalunya caldrà potenciar-la econòmicament, sobretot amb la implantació de més industria, doncs justament el que perdrà és un sector industrial molt fort i exportador. Amb un salari mínim de 736€, l’estat espanyol resultant serà atractiu per molts industrials catalans, i també internacionals, per situar-hi teixit productiu, ja que l’economia catalana farà un gir important cap a industria de més valor afegit i tecnològic, amb salari mínim superior a 1000€ en pocs anys. Aquest efecte, que avui ningú en parla, generarà una transformació conjunta i accelerada de les dues societats, la catalana, cap a una economia 4.0 i l’espanyola cap a una industrialització real que fins ara mai ha hagut de fer. Però ara si els tocarà i serà la solució a la crisi de les pensions en pocs anys. De les altres dues crisis ara mateix és precipitat parlar-ne, però estic segur que se’n parlarà aviat…