ODI SENSE FRE
El País titula avui que l’independentisme trasllada l’odi a Espanya al cor d’Europa. Ho diuen els que precisament colaboren amb aquest relat inaudit que tergiversa la realitat i disfressa un autèntic franquisme amb pell de democràcia on tot s’hi val per intentar liquidar el tema català. Cinisme i mentides pel broc gros, i una por. Ni la repressió, ni la falsedat faran desapareixer la gent, aquella que precisament ha començat i acabarà aquest procès com es veu a la foto.
L’actor imprescindible
Jordi Creus
Tres individus –dos homes i una dona– han apunyalat la senyora Autonomia al parc, a cara descoberta i davant de tothom. Poc després, d’aquests tres subjectes, dos s’han disputat a empentes quin d’ells ha atacat primer i qui ha clavat més vegades el ganivet –fins al mànec– al cos de la senyora.
Se senten orgullosos del que han fet i volen que tothom ho sàpiga. Per això, ho expliquen de manera clara, cridant i sense estalviar-se cap detall, per escabrós que sigui. El més alt, amb veu greu, gestos barroers i paraules poc mesurades. La noia, més polida ella, amb explicacions precises sobre el nombre i els llocs on ha descarregat les seves estocades. Els dos volen ser el principal protagonista del succés.
I mentre tot això passa, el tercer involucrat en l’incident s’allunya parsimoniós de l’escenari del crim. I ho fa xiulant, amb les mans a les butxaques i amb aire distret. Comenta a qui vol escoltar-lo que ell només passava per allà, que ha intentat evitar la mort de la senyora Autonomia, però que l’actitud d’aquesta tampoc ha ajudat gaire. No ha parat de discutir amb els agressors –explica– i, quan ell ha volgut fer de mediador, la senyora no s’ha deixat defensar.
Es diria que el tercer apunyalador no ha trencat mai un plat. Es diria que parla amb sinceritat quan intenta trobar un lloc equidistant entre la violència dels agressors i els crits de la víctima. I més encara quan s’ofereix per buscar solucions que puguin recosir les relacions futures dels atacants i els fills de la senyora Autonomia. Tothom haurà d’abandonar les postures que han portat fins aquí i tothom haurà de cedir una mica –afegeix– i aquí pau i allà glòria, i tal dia farà un any i corre, que és tard i vol ploure…
Es diria que aquest tercer individu és sincer, si no fos perquè tothom ha pogut veure que ell també ha participat en l’apunyalament. De fet, encara té les mans tacades de la sang de la senyora Autonomia, i si algú busqués dins de la seva bossa, hi trobaria el ganivet. El tercer individu, de fet, ha estat clau per ajudar a convèncer-se als altres dos que podien atacar a plena llum del dia la senyora Autonomia. Sense el seu suport els hauria estat impossible acorralar-la al parc.
Però a aquest tercer individu això li importa poc. Sense remordiments, sense l’autocrítica que en vida sempre va exigir a la senyora Autonomia i sense ser conscient d’haver bastit un pacte de sang amb els fills d’aquells que tan havien estomacat als seus propis pares, quan aquests eren joves i demanaven llibertat, amnistia i el retorn a casa de la senyora Autonomia.
Perquè hi va haver un temps que la senyora Autonomia va haver de fugir i viure lluny del barri i del parc on avui l’han apunyalat. De fet, no va poder tornar des de darrere les muntanyes fins gairebé quaranta anys després d’haver marxat. Però això, al tercer individu, sembla que no li fa ni fred ni calor. Treu les mans de les butxaques, s’ajusta els auriculars a les orelles i, com qui no vol la cosa, marxa del lloc ballant Don’t stop me now i lloant Fredy Mercury.