MENTALITAT EN MODE REPÚBLICA
Sentiem ahir com diversos actors ens diuen que no estavem preparats desprès de la Declaració de la República, i per l’altre costat escoltem que ja veurem si es segueix aplicant l’article 155 amb una victòria independentista. Al mateix temps la mentida i la manipulació segueix a l’ordre del dia contra Catalunya i la repressió a tots nivells segueix, com diu molt bé en Roger Castellanos, no podem tornar a una mentalitat autonomista o de zona gris que ens enfonsaria definitivament. Cal no perdre la mentalitat i el marc mental de República, i a partir d’aquí pensar els següents passos.
Instal•lar-nos a la ‘zona gris’ o defensar la República
per Roger Castellanos
La repressió espanyola ens vol instal•lar a la zona gris, «en aquesta zona d’ambigüitat que irradia dels règims fundats en el terror i la submissió» (Primo Levi). I, en certa mesura, la nostra realitat s’ha començat a tenyir de gris. Per adonar-nos-en, tan sols cal que pensem en tot allò que uns mesos ençà (i qui diu uns mesos, diu unes setmanes, uns dies) ens escandalitzava o, fins i tot, només formava part (aparentment) de les elucubracions més fantasioses i exagerades del que podria arribar a passar. Recordeu la ràbia i la indignació que vam sentir aleshores; ja fos després de la primera sentència del Tribunal Constitucional, de la primera detenció de càrrecs públics, del primer escorcoll a una impremta, etc. Adonem-nos de com certes accions repressives s’han anat tornant “normals” i s’han empetitit en relació amb les que han vingut després.
La normalització de la repressió com quelcom quotidià, que potser sí que ens impressiona i ens atemoreix, però que ja no ens sorprèn (en el sentit que deixa de ser imprevisible), significa un símptoma clar que ens estem instal•lant a la zona gris. Ara bé, es fa difícil assenyalar un punt d’inflexió que marqués el començament de tanta grisor, avesats com estem al menyspreu i a la humiliació constant per part del règim. L’atac contra el sistema d’immersió lingüística, les falsedats sobre l’escola catalana, la catalanofòbia, la suspensió sistemàtica de les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya, etc., han marcat la política catalana autonòmica des del 1978, intensificant-se a mesura que avançava el moviment independentista.
Podríem dir que els partits del règim (PP, PSOE, Ciutadans) han anat cultivant aquesta grisor entre la societat espanyola, tot preparant-la per a una futura escalada de repressió contra el poble català. Però quan parlem de grisor, no ens referim precisament a la “matèria gris”, tot el contrari: es tracta d’una campanya esterilitzadora de consciències, lumpenitzadora i fonamentada en la fal•làcia etnicista. Aquests mateixos partits a Catalunya, han centrat tots els seus esforços a dividir la societat catalana, justament, reblant la falsa constatació que la societat catalana està dividida. La mitologia de la persecució del castellà, de l’adoctrinament a les aules o de la fractura social que implica l’independentisme, a còpia de repetició i dramatització, ha anat escampant aquesta grisorque d’alguna manera deshumanitza els milions de persones que lluiten per la independència. Nazis, ovelletes, suprematistes… N’hem sentit de tots colors.
Així doncs, si bé no podem identificar un moment concret “d’implementació” de la zona gris, podem evidenciar un llarg procés d’acumulació que ha anat normalitzant progressivament l’acció repressiva contra l’independentisme, tant entre els seus partidaris, com entre els seus detractors. D’altra banda, aquesta normalització ha anat generant un clima d’impunitat que ha anat derivant en la radicalització d’aquells sectors minoritaris de la societat que, partint d’una discrepància prèvia amb la majoria democràtica, han passat a canalitzar la seva impotència a través d’agressions físiques (rodes punxades a diverses poblacions, violència contra periodistes i manifestants, etc.) i verbals (“Puigdemont a la prisión”, insults als representants polítics i als serveis públics, etc.), veient-se emparats per la violència de l’Estat.
Perquè, certament, després de la barbàrie que vam viure des de l’1 d’octubre, passant per la vulneració de drets humans fonamentals com la llibertat d’expressió, de reunió o de premsa, fins a les detencions dels Jordis i de mig govern de la Generalitat, així com de l’exili de l’altra meitat, l’estat d’excepció s’ha anat transformant en estat de setge i, gradualment, hem anat assumint la repressió com una dimensió més de les nostres vides. Per això, podríem arribar a qualificar d’ingenu aquell qui se sobti amb la denúncia policial contra El Jueves, amb la detenció de dues persones de Lleida que van advertir de la presència de policia infiltrada, a través de les xarxes socials, o bé amb la denúncia contra mestres per haver volgut debatre amb els estudiants l’actualitat política. Tot això no ens deixa d’indignar, però ja no ens agafa del tot per sorpresa.
D’aquesta manera, tota indiferència o ambigüitat respecte de la repressió significa instal•lar-se a la zona gris i, el que és pitjor, estendre-la. Per tant, en primer lloc, cal delimitar un cordó sanitari estricte entre allò que és acceptable i allò que no, des d’un punt de vista democràtic. Tota forma de repressió, doncs, cal denunciar-la públicament i enèrgica, situant-la en un marc global d’agressió autoritària del Regne d’Espanya contra la República Catalana. No poden haver matisos, ni toleràncies, ni vacil•lacions davant de la repressió. En canvi, sí que cal generar anticossos; és a dir, defenses que ens permetin superar la victimització; i, això, requereix no quedar-nos en la lluita antirepressiva, sinó passar a un pla de defensa activa i pacífica (com no podria ser d’altra manera) de la nostra República, tal com es va fer l’1 d’octubre, defensant les urnes i els col•legis electorals; tal com es va fer el 8 de novembre, controlant el territori i els passos fronterers, per l’acció sobirana del poble organitzat. I, sens dubte, també en va ser un exemple la gran manifestació de l’11 de novembre: llibertat presos polítics, som República.