LA RESPOSTA

El requeriment del Govern espanyol amb la coacció i l’agressivitat per bandera ha estar respost de manera serena i civilitzada pel President Puigdemont. Una invitació reiterada al diàleg que ens ha de donar els rèdits allunyats segurament de l’èpica que alguns esperen però encaminats a l’efectivitat que tots esperem.

En el context on ens trobem, tenim les cartes guanyadores i la democràcia al nostre costat. Dos elements que no es poden menysprear i que son els nostres valors i elements fonamentals per arribar a bon port.

La coherència en seria un altre. Fer una declaració d’independència i atenent les reclamacions internacionals deixar-la en suspens per donar una oportunitat a la negociació a pesar de la violència de l’altre costat es una victòria. Ara evidentment havia de seguir la mateixa línia, evidentment amb la petició de reunió amb Rajoy i la suspensió de la repressió de tot tipus que estem rebent, de fet la gran amenaça del 155 ja estem patint amb la repressió policial i judicial i les finances intervingudes, no seria una novetat.

En canvi el Govern espanyol amb la col·laboració d’un PSOE amb la mateixa línia i uns Ciudadanos creats i pensats per fomentar l’odi a Catalunya viu en una gabia on no sap com sortir victima de les seves accions i paraules. Si responen com fins ara els fets es poden precipitar amb la maxima legitimitat catalana, si accepten mediacions i negociació, de facto ens reconeixeran com a subjecte polític i podem intentar arribar acords per la separació o com a mal menor un referèndum acordat per totes les parts.

Catalunya domina el tempo del procés i marca les reaccions d’un rival que fora de la força es incapaç de comportar-se i actuar com un estat democràtic i serios de l’Europa occidental.

De fet la perdua de papers es tant important que hem vist les últimes hores com l’educació ha sortit damunt la taula amb frases tant greus com que en les nostres escoles s’ensenya l’odi a Espanya, o la desaparició del castellà en les mateixes. La irresponsabilitat es màxima per ser mentida, per incentivar un relat paralel que no coincideix amb la realitat i per la demostració que es pot fer amb la mateixa. Odi per crear odi, aquesta es la seva proposta.

Davant això, serenor i confiança per arribar al final amb les millors condicions i preservant la unitat com un tresor. La independència l’assolirem amb el cap i no amb el cor.

Aquesta es la resposta.

4 pensaments sobre “LA RESPOSTA

  1. La resposta és tan clara com la realitat: “El Parlament català no ha fet cap declaració d’independència, per la qual cosa tampoc ha fet cap suspensió a una declaració d’independència del tot inexistent”.
    Aquesta resposta ens agradarà menys o més, però és l’única que honestament té en compte la realitat dels fets objectius.

    Atentament

      1. El Parlament no va posicionar-se respecte el discurs del sr. Puigdemont. El discurs del president va ser clar, però el silenci dels parlamentaris també va ser prou estrident com per poder dir -sense mancar a la realitat- que aquell dia el Parlament català ni va proclamar ni va respondre a la proposta de suspendre la [hipotética] independència que el sr. Puigdemont va declarar sis segons abans.
        No existex cap document amb força jurídica legal que declari o proclami la República catalana.
        Seria bo que deixessim els desitgos propis a l’hora de veure la realitat on vivim. Algú va creure’s el que deien uns polítics que el dia 1 d’octubre la gent votaria “com sempre”? Doncs el dia 1, per lo menys jo, no vaig votar “com sempre” (vaig votar, sí, però pas “com sempre”). I de la mateixa manera, no es pot mentir com molts polítics fan (aquest matí mateix, el sr. Junqueres a RAC1, per exemple) negant els fets objectius. També és patètic veure les rialles de la gent quan alguns “formadors d’opinió pública” fan befa d’un vaixell que pot esdevenir presó. I el ‘postureo’ per sortir a la ‘foto històrica’ que algunes -i, en menor mida, alguns- representants fan ús ofensiu pels molts que han rebut, reben i rebran de la repressió estatal (ara amb l’artícle 155 de facto, després amb tots els ets i uts del mateix artícle, i seguidament amb l’estat d’excepció implementat al 100%).

        La realitat és una: Espanya és una entitat que viu gràcies al triunvirat format per la força militar, l’església católica romana i les oligarquies econòmiques. I també és un fet cert que la dictadura de Primo de Rivera va ser ‘protegida’ pel PSOE i ‘beneïda’ per la UGT. I també és cert que la UE no mourà un dit a favor de la independència catalana fins que no tingui la seguretat de treure’n un profit [crematístic].

        I certament que si la violència es utilitzada pel cantó independentista será la perdua de tota raó i legitimitat, també són clarividents les paraules de Jesús que trobem a l’Evangeli segons Mateu (7:6): “No doneu les coses santes als gossos, ni llenceu les vostres perles als porcs, no sigui cas que les empastifin, i després encara es girin contra vosaltres i us destrossin”.

        De les anomenades “primaveres arabs” han sorgit i donat uns fruits totalment podrits (diguin el que diguin els ‘activistes’ professionals). Fem possible entre tots que la “Revolució del somriure” no acabi en plors i dolor (que ja han estat una realitat en més d’una persona). Plors i dolor que alguns -a una i altra banda- semblen dessitjar… per molt mal que això ens faci a alguns.

        Atentament, i llibertat pels Jordis!

        1. Evidentment tot es relatiu, el com sempre es cert que no va ser així i ho sabiem perfectament. Les condicions res tenien a veure amb un acte democràtic normal. De totes maneres la nostra independència amb un Estat com l’espanyol mai pot ser placida i per vies que considerariem normals. El sistema espanyol tots sabem quin es i es manifesta amb tota la seva cruesa. Respecte les primaveres arabs crec que hem d’aprendre de les seves conseqüències reals i que no poden ser el nostre referent.
          Salutacions
          Albert

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*