NEW YORK TIMES
Aquest prestigios rotatiu internacional en la seva editorial sobre el cas català, simplement es mostra al costat de la democràcia, res estrany. Posa la llaga amb l’obstacle principal, l’Estat espanyol i dona la idea de que un canvi d’actitud en forma de diàleg i acord pel referèndum i així poder saber amb certesa que vol la societat catalana seria la solució.
Es nomes un mitjà, però per la seva importància i repercussió internacional no es pot tractar amb el menyspreu que per exemple Ciudadanos ha tractat, dient i insistint amb un dels seus dogmes de fe, el fracàs del procés a nivell internacional, sense mirar la realitat. Simplement constatant la seva realitat virtual de consum intern.
El Govern Popular mostra respecte, però insisteix que el que preval es la Constitució. Aquesta afirmació posa de manifest que la democràcia i la sobirania popular queda arraconada en benefici d’una llei que passa per davant de tot i que confon legalitat amb la mateixa democràcia, una coartada perfecte per estats que no volen desenvolupar un estat democràtic saludable on el ciutadà es el protagonista i les lleis es poden moldejar en funció d’aixó. Aquest es el gran problema.
Altres personatges com Àngel Ros ens diuen que l’independentisme amenaça la pau social, potser vol dir el seu modus vivendi o la seva manera de menysprear les reclamacions ciutadanes, i més si son tant transversals i nombroses com aquesta. Son dirigents amb un baix concepte de la democràcia que els impedeix acceptar que la societat que representen te vida propia i poder per decidir els assumptes que reclamen independentment de les lleis, que com esmentava abans s’han d’adaptar a cada repte i no ser una cotilla per donar prioritat “a tener todo bien atado”.
En definitiva es demostra que quan el problema es consistent i una societat li dona cobertura, demanant no imposar, sinó decidir pacíficament i democràticament el problema i acceptant el resultat, recordo si o també no, el món ja no entén que es posin traves amb excuses de mal pagador i en l’anomenat primer món no es doni via lliure a l’exercici del vot. Tampoc s’entén que uns hagin pogut exercir el mateix i ara altres siguin tractats com a ciutadans de segona posant les lleis teòricament d’un Estat democràtic a l’alçada de les Leyes del Movimiento ja caducades.
Res està guanyat, però internacionalment la batalla es democràcia si o no. La resposta es clara per molt intern que sigui l’afer.