CONTRARIS SENSE PROPOSTES

Ahir vam veure novament com Gonzalez Pons pressionava a Estònia, ja que el proper juliol assumirà la presidència de la Unió Europea i volen fer sentir la seva posició contrària a la independència catalana i la seva expulsió de la mateixa en cas que sigui una realitat. De fet i amb el descredit habitual on estan instal·lats des dels seus faristols com diu en Toni Aira, per un costat ens venen que es un afer intern i per l’altra pressionen mig món perquè es posicioni contrari a la democràcia d’un poble que vol decidir el seu futur. Per una banda hem perdut la batalla internacional i per un altre utilitzen recursos humans i monetaris per portar el seu missatge barroerament.

Això dona entendre, la por espanyola i la seva incapacitat per generar por i amenaces que semblen d’altres temps amb una societat que viu en el segle que viu i que ha assumit que per damunt de lleis, hi ha la sobirania popular i el dret a ser protagonista d’una democràcia plena.

Ara tots al faristol?

per Toni Aira
M’hi vaig fixar la setmana passada quan Mariano Rajoy va comparèixer per sorpresa des de la seu del PP per parlar de la conferència del president Carles Puigdemont a Madrid. I m’hi vaig fixar ahir quan Soraya Sáenz de Santamaria ha comparegut aquest dilluns des de la seu del govern espanyol per parlar de la cimera convocada pel president a Palau. L’un va abandonar la comfortabilitat del plasma i l’altra ha deixat de banda l’àmplia taula de la sala de premsa de Moncloa, i en tots dos casos han optat per proferir el seu discurs des d’un faristol. A fer un míting, vaja. És a dir, a mostrar amb paraules i gestos que no estan per a taules de negociació, que no s’hi asseuran, però que en canvi sí que s’enfilaran tant com calgui en els faristols de la confrontació, de les consignes buides i de la retòrica d’atac.

Han decidit camuflar així que no proposen res de real ni de tangible que sigui sinònim de solució, i que van constantment a remolc d’allò que impulsa el govern i el parlament català, fent rodes de premsa que són bàsicament mítings preventius d’una campanya negativa i abocada a la destrucció, no a la construcció de res. I així des d’aquesta posició i assumint coherentment aquest rol, es poden dir estratosfèriques barbaritats (o absurditats, segons es miri), com la pronunciada per la vicepresidenta espanyola aquest dilluns: “Puigdemont quiere hacer un referéndum en lugar de escuchar a los catalanes”. I podria haber reblat: “Y con esto y un bizcocho, hasta mañana a las ocho”. Més que lamentable, denigrant.

Res de greu per si sol, acostumats com ens tenen a aquesta manera de fer que a tants els ha convertit a l’independentisme. Però drama si, en paral•lel, aquí a Catalunya, teòrics defensors del dret a decidir dels catalans, a l’hora de la veritat, es posen estupendus amb allò d’anar o no anar a reunions per treballar-hi, en funció de qui les convoqui. I drama doble si els teòrics socis impulsors de la cosa decideixen baixar-se del carro de l’organització per enfilar-se al de l’agitació social per mirar de marcar paquet i, en definitiva, per entrar en la retòrica tàctica i electoral destructiva dels del PP i companyia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*