ATURATS EN EL TEMPS

Si una cosa podem destacar entre les moltes coses positives que ha portat aquesta revolució democràtica i pacífica a Catalunya, es precisament constatar com l’Estat espanyol, tal com succeix en aquella pel·licula viu atrapat en el temps, i no evoluciona amb uns personatges que segueixen ben vius i els nous que segueixen el seu llegat intentant mantenir un sistema ancorat en el temps i carregat de veritats absolutes que no entenen de raons i lluiten per no modificar gens ni mica el seu aspecte, com diu en Josep Maria Torrent, el paradigma del 78.

Immobilitzats en el paradigma del 78

per Josep M. Torrent
Totes les fotografies ens tornen al 78. Les referències de la política espanyola continuen situades en aquell imaginari de fa 40 anys que viu permanentment instal•lat en la nostra quotidianitat. Dilluns, Madrid feia olor a Enrique Tierno Galván, primer alcalde de la democràcia, socialista. L’any 1979, el vell professor havia portat a la capital el gust per la diferència i la discrepància; el mateix que ha fet ara l’actual alcaldessa, Manuela Carmena, Podemos, obrint les portes al president de la Generalitat, el vicepresident i el conseller d’Afers Estrangers perquè expliquin què vol Catalunya; fins on vol arribar Catalunya. El bloc immobilista clavat en el 78, anomenats constitucionalistes (PP, PSOE i C’s), això sí, amb matisos, havien impedit que Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i Raül Romeva s’expliquessin amb una conferència al Senat.

A la conferència de Puigdemont hi van anar 24 legacions diplomàtiques, societat civil, empresaris, periodistes i només un dels quatre líders polítics espanyols, Pablo Iglesias (Podemos). Des de fa anys, la política espanyola viu al voltant del conflicte amb Catalunya; mig món ha vist les manifestacions de milions de persones pels carrers de Catalunya reclamant poder decidir democràticament el seu futur; hi ha tota una maquinària judicial que persegueix i jutja els polítics que han permès fer reglaments parlamentaris perquè les persones puguin votar, articular mecanismes legals al Parlament de construcció nacional o posar urnes de cartró però, en canvi, als líders polítics d’Espanya, Mariano Rajoy, Pedro Sánchez i Albert Rivera, no els interessa que el president de la Generalitat els expliqui en primera persona què passa a Catalunya. Prefereixen llegir als diaris filtracions interessades i esbiaixades de la Llei de Transitorietat Jurídica –que el govern català ja ha dit que no és falsa– i reaccionar aïradament per crear un entorn de rebuig. Per exemple, Rajoy la qualifica de “xantatge” i la ministra de Defensa de “cop d’Estat”. Insisteixo, reaccionen i opinen a partir d’una informació falsa i són incapaços d’anar a escoltar la primera autoritat de Catalunya explicant el projecte de consulta popular. Inaudit! Els poders fàctics de torn han creat durant setmanes un estat d’opinió contrari a la conferència de Puigdemont, Junqueras i Romeva com a mecanisme de boicot.

Pedro Sánchez, vencedor de les primàries del PSOE, aquell que va dir que Catalunya era una nació i Espanya una nació de nacions tampoc va gosar aparèixer a la conferència. L’únic, Pablo Iglesias. Es va investir de la transgressió i de radicalitat democràtica que representaven a l’època Felipe González (PSOE) i Santiago Carrillo (PCE) i va esdevenir el líder de l’Espanya que vol escoltar, que vol saber. Un títol al que Pedro Sánchez hauria hagut d’aspirar. I això que les primàries socialistes s’han emportat d’una ventada aquells que el 78 eren joves promeses amb empenta i il•lusió –són els que van construir l’Espanya post-franquista, la van modernitzar i la van situar al món– però que els anys els han transformat en allò que quan eren joves van combatre: l’immobilisme, el tancament de mires, la miopia política. Evidentment, estic parlant de Felipe González, Alfonso Guerra, José Bono, José Luis Corcuera… i tants altres.

Al final, el més modern, valent i transgressor de tots va ser Adolfo Suárez: l’any 1977, abans de la Constitució, va legalitzar el Partit Comunitat d’Espanya i va restituir la Generalitat republicana en la figura del president Josep Tarradellas. I amb la llei franquista, que és la que existia en aquell moment, el retorn de Tarradellas jurídicament tampoc era legal, però políticament era imprescindible.

Fins que Pedro Sánchez sàpiga que vol ser de gran i a qui es vol assemblar, si al Felipe González antimonàrquic, favorable al dret a l’autodeterminació i que negocia amb ETA, o al Felipe González que pacta amb la UCD la Llei Orgànica d’Harmonització del Procés Autonòmic (LOAPA), resultat de l’intent colpista del 23 de febrer del 1981; o que deixa sense grup parlamentari el PSC a les Corts, el sobiranisme haurà de reforçar les poques aliances que té a Espanya. Pablo Iglesias és l’únic que ha fet el pas endavant i es mostra receptiu. I el sobiranisme hauria de correspondre, en la mesura del que li sigui possible, el seu gest.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*