LA HIPOCRESIA DE LA MORT

La mort d’un personatge públic i humanament si la seva edat no es avançada com es el cas de Carme Chacon sembla porta incorporat una dosi de grans lloances i reconeixements, que segurament amb vida anirien en direcció contraria en molts dels casos.

Ho veiem aquests dies amb els mitjans i el tractament de la mort. Per endavant el condol als seus familiars i amics, nomes faltaria i deixant de banda aquest àmbit personal desconegut per mi, pel que fa al terreny professional, crec que no es un exemple de gran política com es comenta i oblidant diverses parts del seu currículum precisament criticades per aquells que ara fan un exercici d’hipocresia que no caldria.

Chacon representa aquell esperit antidemocràtic que no vol saber res de l’opinió dels catalans amb temes com per exemple la independència, i on la imposició i el saber per la seva boca el que ens interessa o no, o el que volem o no es una constant com malauradament molts altres polítics del seu partit i dels Populars entres d’altres. La seva gestió pessima amb habitatge, recordo declaracions sobre els desnonaments no precisament amables, i aquella persona que legítimament va posar les seves ambicions al PSOE per davant dels socialistes catalans,i allò del que renegava per la seva identitat, curiositats de la vida li va impedir arribar al cim que volia arribar.

Com diu en Toni Aira,defensar un encaix impossible per damunt d’escoltar les opinions dels protagonistes no es de rebut. Descansi en pau.

Chacón i l’encaix impossible
per Toni Aira
Vagi per endavant que jo també sóc dels que va conèixer Carme Chacón en persona i que, malgrat estar-ne als antípodes en molts fronts, la considerava una persona afable i d’un tracte personal i humà exquisit. I això fins i tot quan sabia que el seu interlocutor se les havia dit de fresques, com havia estat el meu cas quan ho havia cregut justificat i necessari. Chacón era, en aquest sentit, una política que això ho sabia encaixar. Altres coses no tant.

Ella que havia conegut l’èxit polític de molt jove, com a vicepresidenta del Congrés primer i com a ministra després (per començar, d’Habitatge, i tot seguit de Defensa), mai va acabar d’encaixar la pitjor derrota del PSC en unes eleccions generals espanyoles, l’any 2011 amb ella de cap de llista, després d’haver-ne conreat els millors el 2008. En només tres anys, amb la gestió nefasta de Zapatero amb la crisi, però també amb el Tribunal Constitucional ventilant-se l’Estatut que el PP molt especialment (però una part important del PSOE trepitjant-li els talons) havia convertit en el gran anatema, el crèdit d’una part de la societat catalana amb els socialistes es va esgotar. I ella es va resistir a encarnar-ho en primera persona. Igual com no assumia (no es conformava, en aquest cas) que la jove generació que havia accedit amb ZP al poder passés com un sospir.

Tampoc no va poder encaixar que ella, més PSOE que PSC quan el PSC insistia en tenir un mínim de vida pròpia, perdés per una vintena de vots en la seva batalla per la secretaria general dels socialistes espanyols, amb una crua batalla interna en contra que fins i tot va arribar a utilitzar la seva condició de catalana com a factor d’erosió. Fins i tot ella era sospitosa d’alguna cosa, pel simple fet de ser catalana. Ni la idea d’Espanya ni la seva idea de federalisme no eren suportables per a la majoria del PSOE.

Al final, els problemes de Chacón per encaixar els sotracs de la seva carrera política tenien de fons un problema d’encaix de signe diferent: el d’una Catalunya que no vol ser encaixada a Espanya. Una Catalunya que bàsicament vol ser. El què? Allò que decideixin els seus ciutadans. I aquesta realitat que no la metabolitza ni la generació política de Chacón ni les velles generacions que no marxen del PSOE ni amb aigua calenta, l’encaix impossible que ells volen només a la seva manera, la del mainstream espanyol, va ser la gran pedra a la sabata d’una carrera política que podria haver tingut molt més recorregut si les coses fossin diferents. Però les coses són com són, i no com les voldríem cadascú de nosaltres a la seva manera. Com la vida mateixa, que ha comès la injustícia de dur-se massa d’hora una política de sort variable que era una persona força millor i de tarannà humà molt estimable.

2 pensaments sobre “LA HIPOCRESIA DE LA MORT

  1. Per hipocresies també seria bo parlar de molts que ara s’omplen les goles de referéndum i que en el seu moment no el van fer posible. I el mateix per qui abans cridaven “indepèndencia” i ara criden “refrèndum sí o sí” o una xorrada falsaria com “dessobeïm!”. Total: tots es mouen de tal manera que els moviments són una mandanga. Com deia aquell: “Jas’ho faran” (o potser els aturats serán qui treuran les castanyes del foc als polítics?).
    Amb el nivell de polítics que tenim al nostre país, ara per ara prefereixo tenir-los ben lluny (al Congreso o al Senado); i que allà facin acudits per sortir als papers (i així els seus nets en sentirán parlar d’ells).

    Atentament

    1. Que la hipocresia es molt gran no hi ha dubte. Algun exemple que has posat no estaria en aquest concepte, per exemple no es incompatible referendum si o si i independència. Un es la via per arribar-hi i l’altra l’objectiu, no hi veig cap hipocresia. Jo més aviat em referia a la hipocresia amb les persones que han mort i que sembla que tot el que han fet amb vida queda esborrat misteriosament, i no ho trobo de rebut.
      Salutacions
      Albert

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*