ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

DEL NO TRANQUIL AL SÍ CRÍTIC

Un cop acabat el procés, i poden agafar una perspectiva que ara mateix no tenim, podrem veure una imatge global i acurada de tot aquest trajecte, amb les seves contradiccions, atzucacs, imprevistos i decisions.

Aquesta etapa que ara comencem, ens ha de portar al final, a aquest referèndum que ha de constatar que la voluntat popular obstinada i decidida no es pot aturar en una democràcia, i que tard o d’hora es veu expressada. De fet nomes les armes la poden coartar, però entenc i crec que no es el cas. Per tant el problema te que trobar una solució, de fet ja hi es aquesta. Molt senzilla i lògica en un sistema de valors de llibertat, participació i respecte a la ciutadania. Es tracta de decidir i donar vinculació a la mateixa decisió. En definitiva votar.

Sembla que a l’Europa Occidental i al 2017, això no hauria de ser cap inconvenient, més enllà dels interessos de cada part de la societat en el mateix. Si ens centrem a Catalunya i concretament amb els representants escollits pel poble per un fet molt concret, ens trobem que no ha estat tant senzill passar de defensar una ideologia concreta i un sistema autonomista específic, a globalitzar tots els esforços per un projecte comú. Sentit d’Estat se’n diu, i lògicament si fa 300 anys que no tens aquestes atribucions, el camí no es de roses.

Alhora, i per tots aquells, hiperventilats els diuen que encara defensen i insisteixen que res s’ha bellugat en els últims 5 anys, caldria veure on erem i on som, resumit en dues frases que segurament passaran als llibres de la nostra història recent. El no tranquil a l’investidura de Mas per part de la CUP, va suposar un terrabestall i una situació mai vista on el candidat de la força guanyadora era apartat i substituit bàsicament pel seu passat per poder seguir endavant, amb uns dies on tot podia quedar en foc d’encenalls per purs protagonismes de tothom i segurament poca consciència del que ens estavem jugant, sobretot els 2 milions de persones mobilitzades que sentien una vergonya aliena molt aguda. Ara hem passat al Sí critic o condicional als Pressupostos. Una manera de seguir endavant però sense perdre el perfil.

No hi ha dubte que a efectes pràctics, hem avançat entre les dues frases. Els partits segueixen reivindicant el seu perfil i alhora es respecta la voluntat de la ciutadania. Segurament aquest sentit d’Estat ha madurat i poc a poc estem arribant a un nivell del mateix que ens ha de permetre fer el pas final i decisiu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.