ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

XANTATGE PRESSUPOSTARI

No val a badar, prou de partidisme sense fi. Volem ser un Estat, tenim una majoria parlamentària, cal un pressupost per fer les polítiques del dia a dia amb les condicions precàries que estem i per exemple fer el mateix referèndum. Suposo que tot això seria política de Primer de Primaria, per tant prou de declaracions fent dubtar de la seva aprovació amb la paraula màgica del més socials. Es un xantatge intolerable i cal definir-se amb l’objectiu final abans no sigui massa tard. Com diu en Ramon M. Piqué referint-se a l’Anna Gabriel, a no ser que vulgui un altra cosa.

Xantatge

per Ramon M. Piqué

La CUP deixarà que es tramitin els pressupostos. Però la diputada Anna Gabriel ja ha deixat molt clar que no té cap confiança que en els propers dos mesos la situació doni un tomb i per tant la CUP hi doni suport. Tot això adobat amb el clàssic “ho decidirà la militància”, que traduït potser vol dir que “si la militància no escull bé, empatarem”. Diria que la cosa no pinta bé, almenys de moment.

Ja se sap que no pressupost, no party, perquè el referèndum o referèndum va lligat a l’aprovació dels pressupostos. La Gabriel no entén com es pot condicionar el referèndum d’independència a l’aprovació del pressupost, perquè, segons la diputada cupaire, no hi ha punt de comparació possible entre aprovar uns simples comptes autonòmics i poder exercir la nostra sobirania com a poble a les urnes. D’això, la Gabriel en diu xantatge.

Deixant de banda que el govern Puigdemont pot utilitzar l’eina de negociació que li sembli més oportuna, i el pressupost n’és una de potent (o és que la CUP no ha fet xantatge quan li ha convingut?), l’argument cupaire sóna més fals que un bitllet del monopoly, bàsicament perquè la política és un pressupost, i sense diners no es poden fer polítiques, per exemple polítiques que permetin fer un referèndum d’independència.

L’argument és fals també perquè a l’inrevés també funciona. Si discutir aquest pressupost és fer autononisme i processisme; si no es pot comparar negociar un pressupost i fer el referèndum; si són uns diners que a dures penes s’hauran de gestionar uns pocs mesos; i sobretot, si sense aquest tràmit no se celebrarà el plebiscit, aleshores, per què no aprovar-lo? Quin sentit té demanar un pressupost més social (suposant que existeix algun pressupost governamentalantisocial) si la Generalitat està intervinguda, si el Gobierno recorre cada mesura que el Govern adopta, si en menys d’un any —en teoria— hem de marxar? És absurd voler posar preu a la independència d’aquesta manera. A no ser que vulguis una altra cosa, esclar.

  1. Qui acepta una vegada el xantatge, queda empressonbat a la presó ordida pel xantatgista. I només pot esperar el proper xantatge.
    D’altra banda, com diuen aquells, un cop has assassinat a la primera persona, ja no et fa res matar unes quantes més (estas curat d’espants).
    Qui fa cas i es posa a mans de “malfollades”, “putes” i altres adjectivacions fetes a elles mateixes, doncs ja ha begut oli.
    La CUP, ara per ara, no vol la independencia: no hi ha la correlació de forces per fer posible el seu programa expropiatiu i totalitari.

    Atentament

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.